bum-bum

-->

«Ella somreia. Somreia sempre que podia, sempre que en tenia la oportunitat. Somreia a totes hores, encara que, en alguna ocasió, no s'avingués a la situació. Potser somreia quan, estant amb algú altre, es produïa un silenci. Però no pas un somriure nerviós, sinó distès, natural i sense un motiu aparent (fet que, en un món on a tot se li pren mesura, sobta). També era divertit veure com, abans de dir quelcom, es prenia uns segons de pausa, com cercant les paraules precises per dir allò que volia dir, i mirava a un punt imprecís i movia el cap i, llavors, somreia. Aleshores t'adreçava la mirada, i sense desdibuixar aquella paràbola amb què encarava la vida, es posava a xerrar. De fet, no calia ni que fos acompanyada d'altri per estendre un somrís, sempre era un bon moment per arquejar els llavis i recollir les galtones. Qualsevol moment era un bon moment, per això imagino que també somreia quan no la veia ningú, quan era sola, ordenant l'habitació o comprant uns tomàquets al mercat que hi havia al costat de casa o passant el drap humit per sobre de les taules del bar on sabia que treballava.

A mi, en certa manera, aquell gest m'havia captivat. I cada nit, sortia de casa amb el desig extern i aparentment innocu de donar un volt per la ciutat, per bé que en el fons no podia evitar la veritat d'aquell pensament, i acabava assegut a la terrassa, a la mateixa taula de sempre i cercant una escletxa entre la clientela que s'amuntegava davant la barra per trobar-la. En un d'aquests encontres, ella em va mantenir la mirada. Va voltejar la barra i es va dirigir cap a mi decidida, somrient, amb total naturalitat. El desig que havia anat macerant a llarg dels dies va assolir el seu màxim esplendor quan ella, plantada davant meu, va somriure fatídicament. Vaig somriure, però em mancava la naturalitat d'ella que a mi tan m’estenallava, i n'era conscient, cosa que em feia sentir com un ser terriblement ridícul i minso. Em vaig gratar el cap, sabent que era el pitjor error que podia cometre davant una noia a la qual es pretén seduir des de la fal·laç serenitat. Aviat deixaràs de ser l’home que creies ser, vaig pensar.

Que és tendent a somriure és una cosa que es detecta fàcilment. Des que visitava el local que no havia deixat de fer-ho, i ja ho diuen: el somriure és contagiós. No sé pas si ho és, de contagiós, però si sa. Això segur. I, en el fons, aquests petits moments de felicitat aliena, per un estrany ordre d'influències, acaben per calar en la pròpia.

Així que, una nit com qualsevol altra -però que ho deixaria de ser- em vaig apropar a ella i, amb una determinació que desconeixia en mi, li vaig dir: "Escolta, m'encanta que sempre somriguis; és agraït. Crec que només vinc a aquest bar perquè et vull veure somriure". Vaig sentir com, de sobte, se m'encenia tota la cara, el cor em feia bum-bum, l’aire atrapat entre la tràquea i la gola ennuegada. Potser va ser un segon, però a mi me’n van semblar cinc o sis. I després sobraren les paraules, només calia aquell somrís, el més obert que hagi testimoniat l’home, el més sincer i fulminant que hagi creat Déu nostre senyor».

En acabar el discurs, l’home alça el cap. Els convidats aplaudeixen dempeus entre llàgrimes, però tots, sense excepció, ho fan amb un somriure d'orella a orella. Ja li va dir uns anys enrere i ell no era qui per negar-li al seu amor una petició tan específica: “Vida meva, el dia del meu funeral, vull que tothom somrigui. Qui no somrigui es quedarà sense provar el pastís”. I sí, ho va dir tot replegant el rostre, amb aquell gest etern al bell mig de la cara. Només faltaria.

EL SENY

“En cas d’emergència mantingueu la calma”. El rètol que hi ha penjat a la paret del fons del vagó és agraït de llegir, de fons blanc i text negre. Uns quilòmetres més endavant, un vailet de Flaçà juga sol a les proximitats de les vies. Dominat per l’excés de sucre, el nen agafa un dels trossos de granit que hi ha disseminats per la via i el col·loca sobre un dels dos rails. Li agrada veure como el mineral fa un pet i s’esmicola quan el tren hi passa per sobre.

Passats els quilòmetres, el tren descarrila i dos dels set vagons que composen la diligència queden reduïts a ferralla. Un dels vagons, el tercer, que encara es pot considerar vagó, és el més afectat d’entre els cinc vagons restants. A l’interior d’ell s’hi apilen tot d’éssers humans atrofiats, alguns amb rascades sense importància, altres amb petits coàguls de sang que brota sense control sota la pell o incrustacions de vidre i ferro per tot el cos, els més desafortunats han quedat desmembrats o desorganats, i agonitzen allà on la trajectòria de l'atzar els hagi enviat. 

Però la carnisseria no és raó de pes per perdre el sentit comú. El català, de tan assenyat que és i a força de ser partícip dels rètols indicatius d’arreu (a l’escola, a l’hospital, al consistori, al centre comercial...) que avisen sobre quin és el procediment a seguir en cas d’emergències, no és dels que perd la calma així com així. Ordenadament, els passatgers fan fila davant una gran esquerda metàl·lica, avançant lentament, amb petits passos mortuoris, mentre llambreguen el rellotge amb certa angoixa, calculant els minuts que els queda per arribar a la feina.

El paradigma

-->

Sempre que surt de casa, ja sigui per anar a un sopar de quatre forquilles o per anar a comprar un pa de kilo, la Llúcia es pinta les ungles del peu. Ho fa des que era petita, sense saber exactament per què, potser perquè la seva àvia i la seva mare també ho feien, i amb els anys ho ha integrat com un hàbit previ a qualsevol afer que tingui com a condició mostrar-se en públic. Creu, fermament, que el peu femení és un d'aquells fetitxes anatòmics dels que l'home n'ha quedat històricament captivat, un motiu sexual de destarotament. Només en veure'l, només en imaginar la seva sinuositat i la ramificació habitual dels cinc dits desiguals amb les quatre arcades resultants que, tot sovint, transpiren i regalimen sensualitat peu avall, l'entrecuix del mascle s'endureix irremeiablement.

Per acabar-ho d'adobar, la Llúcia es sol calçar amb unes sandàlies o unes sabates d'agulla que no deixen lloc a les figuracions, i quan camina, els peu s'estremeix, i sap que no hi ha cosa més sensual en aquest món que el moviment estàtic d'un peu immers en el dinamisme propi de quan el cos camina. Però especialment explota les virtuts de les ungles, que són el primer motiu de desgavell per als homes, i les pinta de vermell, de negre o de blanc perla translúcid.

Sap que és obvi, perquè sempre ha estat així, que les ungles són el paradigma de la feminitat. La fibrosa i satinada capa protectora, la forma convexa o l'esmalt natural són atributs que fan perdre la xaveta als homes, i a més (a desgrat, potser) sap que desperten els instints més perniciosos i indòmits de llefiscosos i voyeurs. Que la història popular n'està ple de rondalles i tonades que parlen de les ungles de les dones com aquell objecte de devoció, de desig sexual ocult sota el calçat que, amb més o menys voluntat, ofereix besllums de deliciosa carn, és una cosa que se sap, que ho expliquen els llibres. I és sabut, també, que sense el calçat, els peus i les ungles perden part de la seva càrrega icònica. El camp de la psicologia també ha estudiat, des que és disciplina mèdica, els desitjos implícits que envolten la figura mítica de les ungles, i ha precisat que, en certs quadres clínics amb predisposició genètica, pot ocasionar malalties mentals com el trastorn obsessiu i la 'unglae ab re'. És sabut, des que l'home és home, que els mascles s'esveren amb aquest tipus de coses, que és quelcom inherent a la seva naturalesa. Que quan senten la necessitat s'apropien de revistes temàtiques on s'hi exhibeixen peus (amb els dits nus) i ungles de tots colors. A vegades, apareixen volgudament empastifats d'oli a fi de servir un ítem de lubricitat (per accentuar el verisme) que capti l'atenció dels homes, que es magregen amb més fal·lera persuadits pels seus propis pensaments prèviament processats per la màquina mitòmana. O que els professionals de l'automoció decoren els tallers amb pòsters i retalls de revistes on hi apareixen els millors peus de la setmana segons la revista Podologia X. De passada, les ungles representen una nova i renovada font d'ingressos per a la indústria publicitària que, conscients del joc i a previ estudi de mercat, decoren les façanes dels grans centres comercials amb immenses teles on hi apareixen peus retocats digitalment, i en treuen cullerada. També hi ha dones que amb els seus peus s'hi guanyen la vida. En platós de televisió, per exemple, passejant-se impúdicament amb els peus seminuus, o deixant-se vexar pels homes, que les ruixen amb galledes d'aigua o les obliguen a dutxar-se vestides de manera que les ungles s’insinuïn sota les mitges humides i sobtadament translúcides. I tot per preservar el pic d'audiència, que és el graner de gent amb corbata.

La Llúcia ho sap, tot això. Però què hi pot fer ella? Pensa que, fet i fet, ella no en té cap culpa que els homes perdin el cap pels peus de les dones. I de que els metacarpians siguin la causa principal d'un sobtat enriquiment dels més enriquits, encara menys. Ella no en té la culpa, i a més, no se'n avergonyeix. No serà ella qui canviï el rumb de la història. Les dones, des del sorgiment de la civilització moderna, n'han fet bandera dels seus atributs, ja sigui per sobreviure, per escalonar o per pura vanitat. Malgrat que aquest caprici de l'evolucionisme hagi comportat una supeditació social històrica per a la dona, no veu perquè ara ha de ser ella, precisament ella, que té uns peus tant agraïts, qui posi la primera pedra. No senyor, no serà ella. A ella li agrada anar pel carrer i que els homes, a despit que en ocasions s’ultrapassin, l'afalaguin i la mirin i se sentin temptats de llançar-s'hi de caps i magrejar-li els peus amb luxúria (per bé que mai s'ho deixaria fer, és clar).

Però últimament la Llúcia veu que les coses canvien, que els temps canvien, i que, ara, atrets per una presentadora de televisió que apareix a totes les portades i tertúlies insubstancials, els homes tenen més fixació pels pits. Els pits! Quan ho pensa sent vergonya aliena, i no hi veu cap virtut en aquelles dos bosses mamàries que pengen de tota dona amb més o menys empenta. Ja ningú li mira els peus, i les ungles ja no li escau pintar-les, perquè no en guanya res. Que el pintaungles és un producte desfasat ho sap perquè, des de fa unes setmanes, tot i pintar-se les ungles, cap home li mira els peus, ni en la més fàcil llambregada quan, distreta mentre es llima les ungles de les mans asseguda en un banc del parc, es descalça i els belluga amb una sensualitat que, fins aleshores, hauria estat motiu suficient per considerar-ho escàndol públic. D'aquest canvi de paradigma, pensa ella, no en sortirà massa beneficiada perquè ella, a diferència dels peus, que els té operats i són de bon veure, els pits els té minsos, escarransits. Fins ara no se n'havia sentit avergonyida dels seus pits, ja que tenir-los grans o petits o desviats o asimètrics o amb varius no tenia massa importància. Però des de fa un temps, a arrel que aquesta presentadora, una nit com qualsevol altre, aparegués en antena vestint una brusa ample i amb una caiguda justa per descobrir part del seu mamellam –amb el conseqüent fenomen expansiu– que ella no és feliç. Pels pits! Un atribut físic que, d'un dia per l'altre, ha adoptat el do de sotmetre a l'home a les accions més deplorables i viscerals. De sobte, els pits grossos i molsuts són la devoció de tot mascle adult, i ben aviat de la mainada, que en heretar aquesta fal·lera genètica (fins ara, parcel·la exclusiva dels peus), han relegat l'etiqueta de 'peus nus' dels primers llocs dels cercadors d'Internet.

La Llúcia escapça un bocí del compacte de cotó fluix i li ruixa una mica d'alcohol. Col·loca el peu dret sobre el caire del bidet i aplica el cotó lleugerament erosiu sobre l'ungla del dit gros, frega amb una mica de pressió i de seguida la pintura es desencrosta. Ho fa amb certa recança, amb la melangia d'un futur incert. Morta la seva feminitat, pensa, quedarà sola i envellirà molt més ràpid, i postrada al llit, segons abans de morir, es mirarà els pits amb el cap inclinat endavant, forçadament, i en la tremolor del gest, abans de laxar el cos, pensarà en com de desgraciada ha estat la seva vida.

El destí

El noi i la noia de perfil afí estan abocats a l'amor més incondicional. Un dilluns pel matí, endormiscats entre els llençols, ella li pregunta a ell: Has pensat mai, vida meva, en qui morirà abans? Si tu o jo? Què farem quan això passi? El noi no sap què contestar, aquesta mena de qüestions no s'avenen a la perspectiva d'un jove de 22 anys i, a més, l'esgarrifa pensar en altra cosa que no sigui l'experiència vital, el deler de percebre l'existència amb tots els sentits, la llum com a figuració de la plena felicitat i aquesta mena de coses. El noi emet una llarga exhalació, es desenganxa dels llençols humits, s'incorpora, col·loca els peus sobre la moqueta i agafa l'impuls necessari per aixecar-se quan, sense saber ben bé com, fa un pas en fals que el fa perdre l'equilibri i es precipita de caps sobre el cantell de la tauleta de nit que, en un excés d'ironia, suporta una gruixuda guia amb els 1000 indrets que cal visitar abans de morir. En l'últim instant, però, aconsegueix esquivar el cop i cau rodó a terra sense més conseqüència per la seva salut que la d'una luxació al braç dret. La noia, des del llit, ha assistit a l'escena amb angoixa, i mira el noi amb un gest de penediment. No havia d'haver dit res, li diu.

L’endemà al vespre, mentre el noi i la noia de perfil afí sopen bistecs de bou i intercanvien àcids comentaris sobre les deficiències de la política d'immigració a la península ibèrica durant el segle VII, a ell se li encalla un bocí de greix a l’esòfag i ha de ser socorregut per la noia que, tenallant-lo amb els braços per l'esquena i amb una forta estrebada, assoleix un nou rècord de llançament de bistec en la modalitat d'ennuegament sobtat.

Durant els següents quatre dies, el noi sobreviu a tota mena de desgràcies –si bé no ho arriben a ser perquè se’n salva, aquesta fatídica constant el converteix en un desgraciat–: a un atropellament de metro el dimecres, a una caiguda des d’un setè pis el dijous, a un test ple de pensaments i a un escorpí groc el divendres, i a una ganivetada, a un triple accident de cotxe i a una intoxicació per salmonel·la el dissabte.

Desesperat, el noi decideix que el millor que pot fer és tancar-se a casa i no sortir-ne per res del món. A casa, pensa, no li pot passar gaire res. Al menys res massa greu, pensa. Però per la matinada, mentre el noi i la noia de perfil afí dormen, la senyora Dolors, que viu justament al pis inferior al seu, es lleva del llit per humitejar-se una mica la gola, sense calcular que, hores abans, després d'haver cuinat l'escudella, se li ha passat per alt apagar el gas, de manera que a la cuina s'hi ha acumulat una quantitat prou gran de gas com per què en el moment que pitgi l'interruptor de la llum, tot faci un pet. L'explosió fa que el sostre de la cuina i l'habitació on ella dorm, annexa a la cuina, cedeixi, i per tant, també el terra del pis superior. L’obertura és prou grossa com perquè el llit de matrimoni de la parella afí s'esmunyi per entre les runes, amb ells ficats a dins, i acabin amuntegats sota pedra, ciment, ferralla i un àlbum de fotos de quan van visitar Egipte l’any passat.

L'animal salvatge

-->

Només és un borinot que s’ha colat al metro dut per una atracció indòmita; fruït, excitat, abocat a aquella llum que l’ha empès a creuar per entre les portes del vagó quan aquestes, en tancar-se, estaven a punt de contactar. Un cop a dins, continua la persecució de la qual n’és víctima des que, dos dies abans, abandonés la crisàlide en la golfa d’un antic pis de l’Eixample. No ha voleiat dos metres pel vagó que el borinot ja ha de capejar una manotada. I una altra. I quan s’allunya d’aquella mà, buscant un moment de respir, una altra li fa el relleu i prova d’eliminar-lo. I, a aquesta, una altra. I no ho entén. ¿Per què tothom l’odia? ¿Per què, entre els que l’esquiven horroritzats i els que el volen estovar, li fan la vida impossible?

Va sobrevolant els caps de la gent, i un cop ha sortejat una plantofada de diari enrotllat i ha resistit estoicament un parell de xisclets –al seu parer, prescindibles–, s’aclofa sobre el portaequipatge. Allí es procura un bon amagatall, ben arrambat a la paret del vagó. Sap que ningú es prendrà la molèstia de posar-se de puntetes o enfilar-se al seient per matar un borinot –almenys en públic–, i aprofita la ben entesa per fregar-se les potes i fer temps mentre la malvolença remet entre mots encreuats i músiques d’avantguarda.

Ben aviat es deixa dur per aquell impuls visceral, encisador, que li crema ben endins –com un petard que siula fins que esclata– i el fa ser un ser inquiet, imprudent, suïcida. S’enlaira sense tenir idea d’on dirigir-se, i potser per això, cercant un motiu, es deixa seduir per les irradiacions de llum que emeten els panells del sostre i s’hi tira de caps. Però just abans d’assolir el seu objectiu un diari enrotllat s’hi interposa i l’obliga a desviar la trajectòria. Quan per fi ha superat el perill i vola arran del sostre, ¡Flusshhh! és absorbit pel conducte de ventilació. Allà, és arrossegat per la força de l’aire tub avall. Rodola sense control, rebotant de paret en paret, fins que surt repel·lit per un conducte de sortida situat a l’altra banda del vagó. No s’ha refet del viatge, però, que ja torna a rebre per tots costats.

Des que va nàixer, fa un grapat d’hores, que hi pensa. De fet, no pot deixar de pensar-hi, i diria que, des que és viu, que no pensa en altre cosa que en això –s’arriba a plantejar, inclús, si no és aquest el sentit de la vida–. ¿Per què el persegueixen? ¿És que ells no tenen instints? ¿És que no tenen necessitats, desitjos, obsessions...?  Hi dóna voltes i se li ocorre que potser ha comès alguna malifeta –una que, òbviament, ha fet posar a tots els sers humans a la seva contra– en el lapse de temps que fa que és viu. Però la veritat és que no recorda que durant aquest període de temps s’hagi ficat en cap embolic, i creu que, si així fos, si realment s’hagués ficat en un embolic, posat que només fa dos dies que ha començat a tenir experiències vitals, en tindria alguna mena de record. Sigui com sigui, no el té, i al capdavall li sembla injust que ningú li doni cap mena d’explicació abans de ser vilment executat.

En arribar a l’estació de Sants, les dues fulles de les portes automàtiques s’obren. El borinot, per fi, veu la oportunitat de fugir –si és que té tal opció– i s’hi llança. Però el mateix diari enrotllat que fa estona l’empallega li fum un cop a ple vol que el fa caure rodó sobre un seient buit. Defallit, prova d’aixecar-se. No ho entén... ¿Per què no el deixen tranquil? ¿Que no han vist que és inofensiu, que no pessiga ni és verinós? ¿És perquè és un insecte i, per això mateix, mereix l’odi més irracional? Torna en si i es posa dempeus. Però quan encara rumia la seva desgràcia, una obscura ombra –on segons després hi dedueix un enorme cul– l'absorbeix. El borinot està esgotat, ha fet l’impossible per no decaure, però ja no és capaç de bellugar una antena. El cul l’està a punt d’esclafar com l’insecte que és.

Una font de llum, però, el captiva, i decideix fer un últim esforç. Agafa l’impuls necessari i comença a rodolar com pot fins que arriba al caire del seient i es precipita daltabaix. Cau al terra fet un nyap.

Gairebé no es mou, sap que s’apropa el final i, moribund, observa els panells del sostre màgicament il·luminats. Si pogués, si tingués parpelles, tancaria els ulls. És el que més li agradaria fer en aquest instant, però no pot. Una sabata l’esclafa, i del seu cos pelut se’n desprèn un líquid verd i glutinós, i la seva ànima s’incorpora i comença a enlairar-se, i travessa els estrats metàl·lics, tel·lúrics, minerals, i s’enlaira més i més, per sobre d’edificis, i supera l’estratosfera i les demés capes atmosfèriques, i arriba a l’espai exterior, i supera Venus i Mercuri; i una mica més enllà, hi troba la pau.           

El gran complex

-->

L’Ona i l’Hug ja s’han cruspit el xai a la salsa tàrtara que a ella, esperonada per la cita, li havia dut tota la tarda preparar. Hi corre el vi de Borgonya collita del 2005 (la millor en anys, li diu ell mentre li serveix una copa), i aviat la pressió sanguínia s’esmuny de l’estómac al lòbul frontal del cervell.  

-Anem a fer les postres al dormitori?-, li proposa ella acollint-se al més traginat i efectiu dels tòpics. Aquest cop, però, la insinuació no genera l’efecte esperat i ell adopta una sobtada tensió facial.

- Què passa?- li reprova ella –Que no t’agrado?

- No dona- respon ell redreçant la mirada que, fins aleshores, es trobava fixada un punt irrellevant de la paret –No és això. És que...

- És que...

- És que... –queda en silenci uns segons que a ella la treuen de polleguera.
- És que, què!?

- Sé que és una tonteria, però és que tinc un petit complex...

L’Ona, que és una dona avesada als fracassos sentimentals i, per extensió, a lidiar amb els secrets de la psicologia masculina, de seguida el capeix i per moments es penedeix de la seva actitud severa i mancada de comprensió. Ho prova de remeiar apropant la seva mà a la d’Hug.

-  No em preocupa la grandària del teu penis Hug... crec que no és un atribut primordial per fer-me suar, rei...

Ell s’ha tret un pes de sobre, però no li diu. Només li amanyaga la mà i s’incorpora amb la justa inclinació per superar la taula i besar-la. En separar-se ella li somriu com mai l’havien somrigut. O potser, com mai recorda que l’hagin somrigut. En queda embadalit i amb els ulls humits. Ella deixa d’amanyagar-li la mà i amb el cap inclinat, i un gest rampellut i simpàtic li diu: 

-  Ensenya-me-la! 
-  Com? – respon ell, entre confús i excitat. Que està excitat ho sap perquè, sobtadament, experimenta una exponencial tensió a l’entrecuix. 
-  Sí, home. Si ara la treus i me l’ensenyes, després, a l’hora de cardar, tot plegat serà més fàcil. Treu-te-la va. 
-   Però... 
-   Hug! No t’ho pensis més, abaixa’t els pantalons i deixa’m veure’t la titola!

Accionat per la força de la seva veu, obeeix. S’abaixa els pantalons d’una revolada, s’emporta la mà per sota dels slips, però encara no la treu sinó que la mà s’endinsa més i més, fins que el canell desapareix rere la peça de roba, i un segon més tard, també part de l’avantbraç. Després d’arronsar-se tot ell amb l’esquena fet un arc i el braç enfonsat a l’alçada del colze, en treu un enorme fal·lus, gran com una serp d’aquelles que mata a les seves preses pel mecanisme de la constricció. Amb les dues mans, amb prou feines la sosté. Col·loca una mà prop de la base i l’altra a tocar del prepuci traçant, entre un punt i l’altre, una penjarella de carn flàccida d’una laxitud similar a la d’un budell. Enmig del menjador s’hi dibuixa una gran paràbola de carn i venes que sembla somriure. No sense esforços, s’apropa a la taula amb la càrrega i la deixa caure en sec. El mànec càrnic impacta amb tal força contra la superfície de roure massís que la coberteria de les cites especials (una coberteria d’acer inoxidable, amb uns acabats de mirall brillant amb vores daurades i gravacions amb distintius reials) s’eleva gairebé un pam de la taula en perfecta sincronia. Fascinada, l’Ona s’aixeca de la cadira i retrocedeix lentament uns metres fins que, a la distància precisa, la imatge d’aquella titola deixa de provocar-li vertigen.

El referent

-->

El futur escriptor vol beure del seu referent literari, tan si com no. A l'hora d'escollir un llibre de la prestatgeria, malgrat ser ben heterogènia (abraçant els diferents segles i gèneres), sempre acaba per escollir-lo a ell, que és més aviat un autor modern i que, inclús, és viu, cosa que el situa per sota de tot privilegi històric i el deixa en ben poca cosa. Però a ell li és igual que no s'hagi consagrat com un clàssic, doncs sap que, un cop mort, només el pas dels segles el situarà allà on es mereix. Ara, el que vol és llegir-lo. Llegir-lo sempre que pugui. Al tren, de camí a la feina, a la platja al resguard del para-sol o al llit, mentre sent el pes de les parpelles i es deixa acaronar per la seva lectura. Sobretot pel seu afany de ser escriptor en un futur proper, el llegeix amb atenció. Repassa cada línia detingudament, provant de capir l'ordre en què diu una cosa o altra, els mots que empra i aquest tipus de coses. Potser es troba llegint una línia i, un cop es topa amb el punt i seguit, s'hi queda estranyament abstret, per alguna raó que no acaba de revelar-se-li, torna a l'origen de la frase i la rellegeix. I llavors hi torna, i un cop, i un altre. Diria que està convençut que, si segueix aquest procediment repetides vegades, el procediment racional i creatiu del seu referent se li revelarà sense cap dificultat. Per això, mentre llegeix un dels seus relats, es pregunta els motius que han dut al seu referent literari a escriure aquella paraula en concret i no una altra. Per què escull 'capir' i no 'guipar' o 'captar', o per quina raó recorre tot sovint al verb 'atansar', per comptes ‘d'apropar' o 'acostar'. És una qüestió de concisió, potser? O cal pensar que és una mena de singularitat formativa que ha adoptat amb els anys de ser lector, escriptor i interactor amb el món? Per què aquesta frase finalitza aquí, i no dues frases més enllà? Ben mirat, podria emprar connectors i d'altres recursos gramaticals per enllaçar una oració amb l'altra. I sent un bon contista com és, no li seria un gran repte fer-ho d'aquesta manera. Per què no ho fa, doncs? Per imprimir-hi un ritme concret, potser? I ho fa volgudament, o es permet certa flexibilitat? I en aquest cas, on acaba aquesta flexibilitat? És a dir, quants mots ha de contenir una frase per què, un cop s'arrenglerin les frases de mateixa naturalesa una rere l'altra, esdevingui el ritme de narració pretès? I doncs, això forja la veu pròpia? Quina és la proporció exacta de paraules-ritme-veu pròpia? El futur escriptor no creu en les genialitats i els rampells creatius. No pot obviar aquest tipus de detalls si realment vol ser-ho, d'escriptor. Doncs escriure per ell és un acte racional, una consecució de decisions que es van prenent o amb molta cura o, pràcticament, mentre es tecleja, però el filtre no és quelcom que es pugui decidir tenir o no. Ell ho sap. Ho assumeix com un procés inherent a la pretensió de voler-ho ser, d'escriptor, i entén que tothom que ho és, ha pensat en el mateix. I quan llegeix i rellegeix al seu referent literari creu que, en el fons, està fent el correcte. I que, tard o d'hora, disposarà dels mateixos ressorts que ell per començar a forjar la seva condició d'escriptor. I quan hi pensa, s'aboca encara amb més deler a la idea de llegir al seu referent literari i, a més, fer-ho encara amb més cura, amb la cura d'un entomòleg que practica una dissecció a l'exemplar amb l'afany de conèixer les foscors i els estranys líquids que el farceixen. I se'n fa creus que, després d'haver llegit el mateix relat més de vint cops, no passi un dia que el refusi, que el tempti llegir altres autors, conèixer altres angles, altres ordres i mots i ritmes narratius. I el torna a llegir. Arriba un punt que diria que ni tan sols el llegeix, sinó que escruta la seva obra com si ell mateix fos un microscopi de laboratori. Agafa el mateix relat, i el comença a llegir. L'inici, la primera paraula. S'hi deté. Per què? Segueix llegint sense tenir la certesa d'haver trobat una resposta a la pregunta que s'acaba de formular. I en finalitzar la primera frase... per què? Per què no ha decidit acabar més enllà? Per què, per comptes d’un punt no ha escrit una conjunció, una 'i' o un 'que'  o un 'ambició de la qual' o un 'encara que, al capdavall, era bona persona'. Li xarboten al cap tot aquest tipus de pensaments. Pensa que, si s'atura a pensar massa en aquests tipus de qüestions, res a la vida tindrà massa sentit, tot haurà de passar-ho pel sedàs del dubte, de la perpètua relativització, i no anirà a parar enlloc. Així que, quan s'adona que ja no llegeix al seu referent literari, sinó que el mimetitza, que capeix cada moviment, cada pensament, cada decisió, i que és capaç de reproduir amb gran fidelitat la activitat de cadascun dels nodes neuronals que conformen el seu aparell creatiu, deixa d'escriure per sempre més i se'n va a dormir.