Des de l’altra banda de la taula, en Daniel observa com els
ulls cansats del Dr.Schmidt es mouen sota les diminutes ulleres, passejant-se
per tots els racons de la tomografia amb una parsimònia que, a ell, li resulta
dissonant. Una suor freda li recorre tot el cos. “¿Per què tarda tant en dir
alguna cosa?”, pensa. “Segur que tinc alguna cosa. Si no hi hagués res
rellevant que observar no s’hi estaria tanta estona observant. I si s’hi està
tanta estona és perquè, precisament, ha vist alguna cosa que requereix d’una
observació més exhaustiva”. El catastròfic vòrtex de pensaments queda relegat
a un segon terme (latent) quan el Dr.Schmidt alça el cap i obre la boca.
– Bé, Daniel –, diu, mentre gira la
tomografia per deixar-li veure també a ell. Aleshores allarga el dit índex cap
a un punt de la imatge situat al còrtex del cervell. Un punt negre. – ¿Veus
això? És un tumor.
La respiració d’en Daniel s’encalla. Els
ulls se li humitegen. Abaixa el cap i comença a somicar sota les mans.
– No, no. No t’has de preocupar, Daniel. És benigne.
Els ulls d’en Daniel s’obren de cop, plens
d’esperança.
– ¿Es pot operar doncs?
– ¿Operar? Home, sí. Però jo m’ho pensaria
dos cops abans d’operar.
Desconcertat pel consell, en Daniel
escorcolla el gest del Dr.Schmidt, com buscant una certesa entre els molts plecs
de la seva cara.
– ¿Per què...? ¿És perillós?
– No, no. Al contrari. Si vols que te
l’extirpem, ho farem, no et preocupis. És una operació senzilla que no comporta
cap mena de risc i, a més a més, la teva assegurança cobreix el cost íntegre de
la intervenció.
– ¿I llavors...? No ho entenc... ¿Per què
no m’hauria d’operar?
– A veure, Daniel–, li diu, i es treu les
ulleres amb gran solemnitat, com fent-li entendre que el moment del revelador
parlament ha arribat. –Crec que no has entès massa bé quin és el diagnòstic;
m’hauré explicat malament. Et demano disculpes. Mira, es tracta d’un tumor,
però és benigne. És a dir: és un tumor bo. És positiu que el tinguis, ¿entens?
En Daniel arruga el front.
– A veure com t’ho explico perquè ho
entenguis bé... Aquest quist que tens al cervell és molt inusual i té un
potencial inimaginable. Aquesta mena de tumors, Daniel, són inesgotables fonts
subministradores de cèl·lules. Quan una cèl·lula mor, el tumor en genera una
altra per substituir-la. A més a més, allibera un flux constant d’endorfines,
proporcionant a qui n’és portador un efecte analgèsic i una plaent sensació de
benestar. Esmola la intel·ligència i l’enginy fins a cotes sobrehumanes –per
mesurar-ho, s’ha agafat de referència el perfil psicològic d’Aristòfanes i
l’increment és aproximadament d’un 1000%-, regenera les cèl·lules mortes de la
pell frenant el seu envelliment, quintuplica la teva massa muscular, tenyeix
d’un blau marí cadaquesenc els iris dels teus ulls i et proporciona dots de
futbolista d’elit. Pensa en tot allò que estarà a l’abast de la teva voluntat:
dones, diners, poder... només amb voler-ho, ho tindràs. Només amb parpellejar,
els teus desitjos es compliran. Convèncer a qualsevol individu o exèrcit que
executi les teves ordres sense qüestionar-les el més mínim, serà bufar i fer
ampolles. La teva velocitat serà superior a la d’un guepard, desenvoluparàs
visió nocturna, i en qüestió de mesos podràs volar. Daniel, tirant pel baix,
viuràs 500 anys. I oblida’t de tallar-te les ungles del peu, mai més et
creixeran. No tothom té la sort de contraure un tumor com el teu, ¿entens?
– Però... és un tumor, ¿no?
– Sí, ho és. Però no de la manera coneguda,
que és, òbviament, una concepció estigmatitzada. El sector més reformista de la
comunitat oncològica ja està qüestionant la validesa del terme ‘tumor’
al·legant que és una paraula carregada de connotacions malignes i que genera
una innecessària commoció al pacient a l’hora de rebre el diagnòstic d’aquest
tipus de quists. Per això s’està plantejant canviar el terme ‘tumor’ per un
altre sense tanta mala anomenada, com per exemple ‘humor cerebral’.
– I... llavors... ¿ara què?
– Doncs mira... –, diu, mentre escapça un
paper del receptari i es posa a escriure. –Jo et recomano que siguis pacient i
esperis a que el tumor creixi. Inclús et diré que, si mantens una actitud
positiva i no defalleixes, amb una mica de sort, desencadenarà en una profitosa
metàstasis. Però, com comprendràs, és difícil saber-ho a aquestes alçades i no
et puc assegurar res.
– Però...
– Ah, i si vius a prop d’una parabòlica
comunitària, una antena de telefonia mòbil... o inclús si tens un microones –un
de gamma baixa, a poder ser–, és recomanable exposar-s’hi dos o tres cops al
dia, durant almenys mitja hora. ¿Vius a prop de Collcerola?
– ...no.
– Llàstima. Bé, doncs això... – continua,
tot segellant el paper amb la impremta de l’hospital– palpa’t el crani cada
matí, quan et llevis, i si en passar la mà notes una protuberància que no
recordaves tenir, és que la cosa va bé.
En Daniel agafa el paper que li estén el
Dr.Schmidt, i quan aquest li encaixa la mà ho fa amb tanta confiança que, sense desfrunzir
el front, li somriu i li dóna les gràcies.
