El referent

-->

El futur escriptor vol beure del seu referent literari, tan si com no. A l'hora d'escollir un llibre de la prestatgeria, malgrat ser ben heterogènia (abraçant els diferents segles i gèneres), sempre acaba per escollir-lo a ell, que és més aviat un autor modern i que, inclús, és viu, cosa que el situa per sota de tot privilegi històric i el deixa en ben poca cosa. Però a ell li és igual que no s'hagi consagrat com un clàssic, doncs sap que, un cop mort, només el pas dels segles el situarà allà on es mereix. Ara, el que vol és llegir-lo. Llegir-lo sempre que pugui. Al tren, de camí a la feina, a la platja al resguard del para-sol o al llit, mentre sent el pes de les parpelles i es deixa acaronar per la seva lectura. Sobretot pel seu afany de ser escriptor en un futur proper, el llegeix amb atenció. Repassa cada línia detingudament, provant de capir l'ordre en què diu una cosa o altra, els mots que empra i aquest tipus de coses. Potser es troba llegint una línia i, un cop es topa amb el punt i seguit, s'hi queda estranyament abstret, per alguna raó que no acaba de revelar-se-li, torna a l'origen de la frase i la rellegeix. I llavors hi torna, i un cop, i un altre. Diria que està convençut que, si segueix aquest procediment repetides vegades, el procediment racional i creatiu del seu referent se li revelarà sense cap dificultat. Per això, mentre llegeix un dels seus relats, es pregunta els motius que han dut al seu referent literari a escriure aquella paraula en concret i no una altra. Per què escull 'capir' i no 'guipar' o 'captar', o per quina raó recorre tot sovint al verb 'atansar', per comptes ‘d'apropar' o 'acostar'. És una qüestió de concisió, potser? O cal pensar que és una mena de singularitat formativa que ha adoptat amb els anys de ser lector, escriptor i interactor amb el món? Per què aquesta frase finalitza aquí, i no dues frases més enllà? Ben mirat, podria emprar connectors i d'altres recursos gramaticals per enllaçar una oració amb l'altra. I sent un bon contista com és, no li seria un gran repte fer-ho d'aquesta manera. Per què no ho fa, doncs? Per imprimir-hi un ritme concret, potser? I ho fa volgudament, o es permet certa flexibilitat? I en aquest cas, on acaba aquesta flexibilitat? És a dir, quants mots ha de contenir una frase per què, un cop s'arrenglerin les frases de mateixa naturalesa una rere l'altra, esdevingui el ritme de narració pretès? I doncs, això forja la veu pròpia? Quina és la proporció exacta de paraules-ritme-veu pròpia? El futur escriptor no creu en les genialitats i els rampells creatius. No pot obviar aquest tipus de detalls si realment vol ser-ho, d'escriptor. Doncs escriure per ell és un acte racional, una consecució de decisions que es van prenent o amb molta cura o, pràcticament, mentre es tecleja, però el filtre no és quelcom que es pugui decidir tenir o no. Ell ho sap. Ho assumeix com un procés inherent a la pretensió de voler-ho ser, d'escriptor, i entén que tothom que ho és, ha pensat en el mateix. I quan llegeix i rellegeix al seu referent literari creu que, en el fons, està fent el correcte. I que, tard o d'hora, disposarà dels mateixos ressorts que ell per començar a forjar la seva condició d'escriptor. I quan hi pensa, s'aboca encara amb més deler a la idea de llegir al seu referent literari i, a més, fer-ho encara amb més cura, amb la cura d'un entomòleg que practica una dissecció a l'exemplar amb l'afany de conèixer les foscors i els estranys líquids que el farceixen. I se'n fa creus que, després d'haver llegit el mateix relat més de vint cops, no passi un dia que el refusi, que el tempti llegir altres autors, conèixer altres angles, altres ordres i mots i ritmes narratius. I el torna a llegir. Arriba un punt que diria que ni tan sols el llegeix, sinó que escruta la seva obra com si ell mateix fos un microscopi de laboratori. Agafa el mateix relat, i el comença a llegir. L'inici, la primera paraula. S'hi deté. Per què? Segueix llegint sense tenir la certesa d'haver trobat una resposta a la pregunta que s'acaba de formular. I en finalitzar la primera frase... per què? Per què no ha decidit acabar més enllà? Per què, per comptes d’un punt no ha escrit una conjunció, una 'i' o un 'que'  o un 'ambició de la qual' o un 'encara que, al capdavall, era bona persona'. Li xarboten al cap tot aquest tipus de pensaments. Pensa que, si s'atura a pensar massa en aquests tipus de qüestions, res a la vida tindrà massa sentit, tot haurà de passar-ho pel sedàs del dubte, de la perpètua relativització, i no anirà a parar enlloc. Així que, quan s'adona que ja no llegeix al seu referent literari, sinó que el mimetitza, que capeix cada moviment, cada pensament, cada decisió, i que és capaç de reproduir amb gran fidelitat la activitat de cadascun dels nodes neuronals que conformen el seu aparell creatiu, deixa d'escriure per sempre més i se'n va a dormir.