“En cas
d’emergència mantingueu la calma”. El rètol que hi ha penjat a la paret del fons del
vagó és agraït de llegir, de fons blanc i text negre. Uns quilòmetres més endavant, un vailet de Flaçà juga sol a les
proximitats de les vies. Dominat per l’excés de sucre, el nen agafa un dels
trossos de granit que hi ha disseminats per la via i el col·loca sobre un dels dos rails.
Li agrada veure como el mineral fa un pet i s’esmicola quan el tren hi passa
per sobre.
Passats els
quilòmetres, el tren descarrila i dos dels set vagons que composen la
diligència queden reduïts a ferralla. Un dels vagons, el tercer, que encara es
pot considerar vagó, és el més afectat d’entre els cinc vagons restants. A
l’interior d’ell s’hi apilen tot d’éssers humans atrofiats, alguns amb
rascades sense importància, altres amb petits coàguls de sang que brota sense control sota la
pell o incrustacions de vidre i ferro per tot el cos, els més desafortunats han
quedat desmembrats o desorganats, i agonitzen allà on la trajectòria de l'atzar els hagi enviat.
Però la carnisseria no és raó de
pes per perdre el sentit comú. El català, de tan assenyat que és i a força de
ser partícip dels rètols indicatius d’arreu (a l’escola, a l’hospital, al
consistori, al centre comercial...) que avisen sobre quin és el procediment a
seguir en cas d’emergències, no és dels que perd la calma així com així. Ordenadament, els
passatgers fan fila davant una gran esquerda metàl·lica, avançant lentament,
amb petits passos mortuoris, mentre llambreguen el rellotge amb certa angoixa, calculant
els minuts que els queda per arribar a la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada