LA PUNTUALITAT

Les campanes de l’església romànica –punt de trobada d’enamorats i aspirants– sobre la façana de la qual hi ha un gran rellotge d’agulla, piquen les set. N veu a F que trenca pel tombant del carrer amb pas precipitat. Camina amb el cap cot, i amb una de les mans –no ho veu clarament, però és el que li sembla veure– es frega els ulls. A mesura que s’apropa, N veu com, en efecte, els ulls de F estan humits i brillen, i que els plecs de les seves faccions corresponen als plecs d’unes faccions afligides. F es planta davant de N, la mira en silenci. El vermell del nas i el so abrupte dels mocs reculant per la fossa nassal presagien el pitjor dels escenaris.

 

-          El meu pare ha tingut un atac de cor... és a l’hospital...

 

F comença a somicar. Abaixa el cap perquè N no vegi com somica. F mai ha plorat davant de N, orgullós com és. És tal l’aflicció, però, que la màscara d’amor propi sota la qual normalment s’escuda, s’esquerda, i trenca a plorar, i obre els braços buscant l’abraçada de N. Inesperadament, N fa un pas enrere.

 

-          Fa una hora que espero F. Hem quedat a les sis i són les set. N’estic farta de que sempre arribis tard.

-          Però N, que vinc de l’hospital, el meu pare...

-          ¡Ja està bé F! Sempre poses les teves coses per sobre de les NOSTRES coses. Sempre HAS de fer alguna cosa teva precisament quan tenim temps per fer alguna cosa junts. Com avui. ¿No havíem quedat que aniríem al museu del suro? Sabies que em feia il·lusió anar al museu del suro, que col·lecciono taps des que sóc petita, i m’agrada, sí, i també sabies que si hi anàvem entre les sis i les set l’entrada era gratuïta, i ara si hi volem anar haurem de pagar l’entrada. ¿Per què sempre m’has d’aixafar el dia, eh? I ara no cal que intentis remeiar-ho. No pensis que pagant l’entrada del museu tot s’haurà solucionat. No senyor. ¿Creus que això va d’anar o no anar al museu? ¿Com pots ser tan ingenu? ¡Se me’n fot el museu! L’únic que et demano és que pensis més en mi. I que siguis puntual. Que si quedem a una hora arribis a aquella hora. ¿Per què acordem una hora per trobar-nos si després un dels dos no compleix l’acord? ¿De què serveix, eh? ¿No pots arribar a l’hora pactada per una vegada a la teva vida? Si fos per tu no caldria pactar cap hora per trobar-nos, ¿oi? El que faríem, si ho féssim a la teva manera, seria sortir de casa, començar a caminar per Barcelona i esperar que ens topéssim casualment, ¿no? Que l’atzarosa contingència dels camins, que la suma de la suma de les decisions que anéssim prenent a cada tombant de carrer resultés en una extraordinària i improbable coincidència en l’espai-temps. ¿Així és com ho faries tu, oi? Ets un egoista. Sempre tu, tu i tu. Bé, la veritat és que no sé per què em sorprenc tant, sempre has sigut així. No et puc retreure que hagis pres les decisions que has pres, perquè si les has pres és precisament perquè volies, i en el fons el que fas és prioritzar, i prioritzant d’aquesta manera ja m’estàs deixant clar com d’important sóc en la teva vida. Des de que sortim només has pensat en satisfer les teves necessitats i desitjos. Ho havia d’haver intuït el dia que ens vam conèixer, a l’Apolo, quan em vas demanar deu euros per un gin-tònic perquè deies que havies perdut la cartera però després va resultar que no perquè, una estona més tard, quan se suposava que estaves fumant un cigarret a fora, et vaig veure a la barra i et vaig veure traient la cartera de la butxaca per convidar a aquella noia de les tetes grosses. I ni tan sols em vas oferir un glop del cubata que JO et vaig pagar. ¿Com no ho vaig saber veure en aquell moment? ¿Com no vaig interpretar aquell primer engany com quelcom simptomàtic i significatiu del que vindria després? En el fons és culpa meva, per ser tan pàmfila, per no adonar-me de totes les evidències que has anat deixant desvergonyidament per aquest camí llarg i turmentós: la deixadesa gradual dels esmorzars al llit (pròdigs i variadíssims primer, inexistents passats els mesos), la cara de peix que amb el temps has adoptat cada cop que et parlo dels meus problemes (com si digués blablabla), la inesperada (o no tant) ferum a alcohol quan tornaves d’una “reunió important”... Tot i que la pitjor de les excuses, la més recurrent i no per això la menys ridícula, la que més em fa enrabiar per increïble (fes el favor de mostrar-me un mínim de respecte i, almenys, rumia més les mentides) és la dels relats. Sempre que em ve de gust fer alguna cosa amb tu, no sé, anar al cinema, passejar pel parc o endreçar la meva col·lecció de taps resulta que HAS d’escriure. ¿Escriure què? Jo mai he vist que escriguis res. Mai m’has deixat llegir cap dels relats que SE SUPOSA que escrius quan jo estic a casa morta de fàstic perquè tu no has volgut anar al teatre, o al tast de xocolates del món o a prendre alguna cosa amb els meus amics (que saps que vull que et relacionis amb ells, i tu no fas altra cosa que defugir i defugir). ¿On són tots aquests relats, a veure? Ja et diré jo on són. ENLLOC. Perquè no els escrius. Perquè mentre dius que els escrius el que fas és el puto gandul a casa, tafanejant els perfils de facebook dels teus ‘amics’, jugant al pro i mirant sitcoms americanes de pa sucat amb oli tancat al teu cau (que per cert, si olorés a cau encara s’hi podria estar). I si els escriguessis, ¿què? Si haguessis escrit tots els relats que has dit que has escrit des que estem junts l’únic que tindries seria un munt de paperassa per abrigar-te per la nit, quan, just abans d’adormir-te, la frustració d’un talent inexistent et calés als ossos i et provoqués malsons. Perquè, si els escriguessis, F, serien una PUTA MERDA: un vòmit de paraules pretensioses i d’una eloqüència forçadíssima; perquè és precisament el que tu ets, pretensiós, que sempre estàs que si “el postmodernisme és l’avantguarda de la deshumanització” que si tal o qual pel·lícula “és una interpretació descarnada de la societat benpensant”, sempre utilitzant paraules grans i maques que esperes et proporcionin una imatge de persona intel·lectual que, òbviament, no et correspon. Ets un FLIPAT. ¿Et penses que la gent no se’n adona? Potser n’enganyes a dos o tres amb aquesta cantarella pseudo-retòrica teva, però la majoria tenim clar que és una màscara lletja, i que si vols aparentar ser més interessant del que ets és precisament perquè no tens ni una mica d’autoestima. ETS PATÈTIC, F.

-          Però potser es mor el meu pare.

-          ¡Ja ho sé ja! ¡Ja m’ho has dit, això! I també m’has dit que vens de l’hospital. No m’agrada que vagis als llocs sense consultar-m’ho. Vull que si vols anar a sopar amb la colla de futbol, a fer de voluntari a la residència d’avis o a l’hospital a veure al teu pare, m’ho diguis abans. ¿Això és el que tu consideres una relació de confiança? No pots fer i desfer a la babalà, com si fossis solter. NO HO ETS, DE SOLTER, F. Ara som dos, i ens hem de tenir en compte l’un a l’altre. I si no canvies aviat no crec que pugui suportar-ho més. Si no arribes puntual als llocs seré jo qui patirà un atac de cor i, llavors, F, serà massa tard.