L’EMPRENEDURIA

En Joan i en Nil fan la cursa: de la vora a la boia groga, i tornar. Quan surten de l’aigua, desarrapant-se els banyadors xops de les cames, se’n fan càrrec.

– Hòstia...

– ¿Però com...?

Cinc minuts abans, quan en Joan i en Nil bravejaven de posseir virtuts atlètiques excepcionals i ajaguts a les tovalloles calculaven qui arribaria abans a la boia groga en una hipotètica cursa, en David ja era cavant un forat a un grapat de metres. S’havia situat vora el mar, ni massa a prop de l’aigua com per exposar-se a les onades que es desfan a la vora i que podrien esfondrar el forat fàcilment, ni massa lluny, on la sorra era tan erma i inconsistent que seria impossible du a terme una excavació productiva. Així doncs, servint-se de la seva pròpia mà en forma de pala –dits junts, escalonats, obtenint la forma còncava de pala–, cavava.

En Joan, que el veia tot entestat fent alguna cosa –en David es trobava d’esquenes a ell i no tenia angle de visió–, se li va ocórrer preguntar que què feia; no perquè hi tingués un interès especial en saber què feia –de fet, des de la tovallola, només li va caldre allargar una mica el coll per veure el que feia: fer un forat– sinó més aviat per aquella inèrcia que fa que les persones preguntem sense cap raó, només per preguntar. Però en David no estava al cas. No només no va respondre, sinó que ni tan sols va tenir la deferència de girar-se. Potser, va pensar en Joan, és que no l’havia escoltat, o potser, com que estava tan abstret en això de cavar, no va fer seva la interpel·lació. I com que ja tenia l’ull més posat en el Nil, que s’havia aixecat de la tovallola com un llamp, a traïció, per guanyar-li metres al seu rival, no va rumiar-hi més i va engegar a córrer en direcció al mar.

Però això era fa cinc minuts. Ara, de nou a la sorra, a en Joan li sembla estrany –pertorbador, inclús– que en David encara estigui cavant el forat: amb el mateix deler amb què l’havia deixat cinc minuts abans. Ho pensa així no perquè vegi ridícul que algú amb 18 anys trobi divertit fer forats a la sorra –ell mateix, les vegades que ha anat a la platja amb el seu nebot, n’ha fet i li ha semblat bastant entretingut– sinó perquè mai l’havia vist fent un forat. De fet, mai l’hagués imaginat, ni engrescat ni no, fent un forat o qualsevol activitat l’objectiu del qual, com és el cas, no proporcionés algun tipus de benefici o, almenys, un significat clar que justifiqués tota la inversió de temps. Fer un forat a la platja és una d’aquelles coses que es poden fer sense que, necessàriament, hi hagi una motivació darrere. Els nens en són molt de fer-ne: comencen a furgar –normalment amb altres nens– sense necessitat d’acordar-ho verbalment, només cal que un d’ells s’hi posi perquè, immediatament, s’hi sumin d’altres, i allò que els impel·leix a fer-ho és un misteri, un acte, potser, producte de la naturalesa exploradora de l’home. Però també és cert que les ganes de fer forats –o de fer coses sense finalitat productiva– disminueixen a mesura que es cremen els anys, i en comptes de fer forats les persones s’enamoren, tenen fills i paguen lletres. És cert que en David té 18 anys i encara es pot permetre el fer forats sense ser objecte de mirades censores o plenes de vergonya aliena, però també és cert que l’esperit plumbi amb què viu no li correspon a l’edat. És un estudiant d’empresarials que inverteix tota la seva vitalitat en donar-li forma a aquell futur confortable que un dia va decidir que tindria. Punt. No fa el cabra, no infringeix la llei –ni civil, ni moral–, no pren decisions equivocades, ni vomita més vegades de les que un individu ha de vomitar per causes naturals. Amb 18 anys és un paio més aviat vell i ensopit i poc original, dels que prefereix viure rere els llibres que anar rere les noies i els culs de vas; d’aquelles persones que no rellisquen mai, ni es treuen burilles, ni es permeten una ganyota inoportuna, ni escupen en llocs públics, i que el pas del temps ha forjat –de manera precoç, en aquest cas– de la manera en què es forgen les persones estrictament adultes i decoroses –no fos cas que la imatge de persona cabal i conseqüent quedés malmesa i la gent pensés que té l’edat que té i no l’edat que li agradaria que la gent pensés que té–. En fi, és un paio desposseït d’aquella guspira impredictible i genial de quan s’és nen i que amb el temps es dilueix subjugada pels rigors de la maduresa. I, per això mateix, perquè en David és un noi de-no-fer-forats, encara li sembla més sorprenent el que veu. “David, encara fas el forat?”, pregunta finalment en Joan, amb més expectació ara que la primera vegada. Però res, no respon, només cava i cava, amb la fal·lera d’un gos que furga febrilment per enterrar-hi l’os.

El forat ja no és tan petit com fa cinc minuts. Durant aquests cinc minuts que eren a l’aigua, pensa en Joan, s’hi devia posar de valent, perquè el forat és com deu vegades més gros, i si feia cinc minuts, mentre cavava, el braç li quedava endinsat a l’alçada del colze –era, diguéssim, un forat estàndard– ara s’hi ha de ficar tot ell per seguir cavant. De fet, és tan profund, que no és fins que són a uns pocs metres del forat que en Joan i en Nil no veuen a en David, perquè fins aleshores tenien una perspectiva massa escorada del forat i els era impossible calcular les noves dimensions. Com que no el veien pensaven que hauria anat al xiringuito a fer una cervesa o a fer esnòrquel pels illots. Però quan encara compartien conjectures sobre on podria ser, el cap d’en David va emergir com un talp, i aleshores van entendre que durant aquests cinc minuts el forat havia crescut desmesuradament. Mentre s’aproximaven al forat veien el cap d’en David aparèixer intermitentment –ara sí, ara no–, escapçat per la transversal de la platja, mentre grapats de sorra sortien propulsats de l’interior a un ritme marcial, a tota llet –1-2-1-2–. És per això que quan ja són a la distància justa per comprendre el context, en Joan ha dit “hòstia...” i en Nil ha dit “¿però com...?”. Clar; raonen que, en el temps que han anat i tornat de la boia –com a molt, cinc minuts–, és materialment impossible cavar un forat d’aquestes dimensions si no és amb alguna mena d’ajuda addicional, humana o tècnica. I per això en Joan, rondant una explicació més que exigint-la, li ha preguntat: “Encara fas el forat?”. I que en David no hagi respòs fa que la curiositat d’en Joan i en Nil incrementi. El silenci, diguéssim, fa que l’explicació a tot aquell fet cotitzi a l’alça.

Una estona més tard el forat ja és d’una grandària similar a la d’una piscina residencial. En Joan i en Nil s’han ajagut a la sorra, a prop, embolcallats per l’hipnotisme de veure a en David cavant, i el miren cavant, i no deixen de mirar com cava, incrèduls, mentre xarrupen d’uns panatxés i la suor els regalima pel front ramificada en múltiples afluents. Només els ha calgut una estona per comprovar que en David té un do en això de fer forats. Cava a una velocitat impròpia d’un homínid, imprimint-hi un ritme de treball del que, no creuen, hi hagi precedents en la història de la humanitat. Els sembla com si en David fos el personatge d’una d’aquestes pel·lícules en blanc i negre que caminen d’un lloc a l’altre de manera accelerada, que riuen i ballen i es barallen amb una rapidesa de moviments sobredimensionada, fora de tota llei científica. Arribat a aquest grau d’excepcionalitat podrien interrompre’l, sense miraments, i exigir-li una explicació detallada a tot allò que ara els sembla inexplicable, i si s’hi negués, si els ignorés com ha fet fins ara i seguís cavant i cavant, el podrien interrompre a la força, estenallant-lo per l’esquena de tal manera que els braços li quedessin immobilitzats i li fos físicament impossible seguir cavant, i bufetejar-lo i dir-li: “David, què cony fas!? Torna amb nosaltres, per favor!”. Ho poden fer: en David està tan entestat en el forat que si algú se li apropés ni se’n adonaria, i entre dos no els costaria massa reduir-lo –assumint, inclús, el preu de rebre un parell de mastegots en cas que s’hi resistís–. A aquestes alçades de la situació consideren que tenen tot el dret a fer-ho. És el seu amic, i a un amic se l’ha d’ajudar quan té un problema, inclús quan se li pressuposa un problema i no les tenen totes, són ells, que diuen ser amics d’ell i que, per tant, es deuen a un codi de fraternalitat, els que han d’intervenir d’una manera o altra. No obstant, no ho fan. Veuen en aquest acte insòlit que el seu amic ha decidit escometre una mena d’espectacle meravellós, un prodigi humà, una cosa excepcional de les que no registren precedents i de la qual poques persones n’hauran pogut ser testimoni –si no són, amb gairebé absoluta certesa, les primeres en veure una cosa similar–, i prefereixen, o més ben dit, se senten amb la responsabilitat universal, de no interferir-hi, d’asseure’s i observar el que la Naturalesa els regala.

En qüestió de minuts, una munió de banyistes s’arremolinen al voltant del clot, també encuriosits, també fascinats per la destresa sobrenatural que demostra en David en això de cavar. Alguns fan fotos i enregistren vídeos amb el mòbil, i ho pengen a Internet, i, com que és una cosa excepcional, ràpidament s’estén com un virus sense control i es converteix en trending tòpic, i els mitjans de comunicació més compromesos amb la lleugeresa i les sobretaules de pa sucat amb oli no triguen en fer acte de presència. Passada una estona, hi ha tanta gent al voltant del forat que els banyistes que es troben a les files més enrederides comminen als de la primera fila a ajupir-se perquè no veuen res. És tal l’amuntegament que comencen a haver-hi petites empentes; primer involuntàries, però quan ja n’hi ha tantes que la disculpa formulària perd crèdit, els colzes comencen a aparèixer amb molta lleugeresa. Ràpidament surten els diàlegs passats de voltes que s’encadenen amb insults i  petites picabaralles amb gelats que es fonen a la mà. Una colla de nens ha deixat de potinejar una medusa –l’han deixada a la riba, agonitzant– i, recolzats a les respectives branques de potinejar, observen el forat amb admiració. “Uaa, quin forat!”, diu un d’ells, esquifit i amb el cabell daurat i rinxolat, i la colla de nens passa l’estona bordejant el forat amb l’expectació pròpia d’uns aprenents que observen i estudien la depurada tècnica del mestre. Van rondant el precipici, perillosament, servint-se d’aquella elasticitat tan virtuosa de què gaudeix la xicalla per fer-se un lloc entre els pocs espais que resten entre les primeres files i els límits fel forat. De tan en tan, algú del públic s’apropa tant al forat que es produeixen petites esllavissades de terra i els més impressionables deixen anar un crit d’esglai molt primari, un ‘aiiii’. Però en David no sembla massa amoïnat per tot el guirigall que la seva iniciativa ha generat; de fet, es diria que ni tan sols n’és conscient, i es dedica a cavar i cavar, com si no hi hagués ningú a la platja; o al món. Fins que el nen esquifit de cabell daurat i rinxolat s’apropa més del compte i part de la superfície cedeix abís avall, i seguidament també la paret sencera, i el nen ha de fer un saltironet enrere per no caure a dins. És llavors que, per primer cop des que ha començat a cavar, en David deixa de cavar. El mormoleig d’expectació que fins ara regnava a tota la platja com un fil musical del paisatge decau progressivament, de manera expansiva, des de les primeres files que circumden el forat fins al passeig que la bordeja –on els guiris que atesten les terrasses dels restaurants han deixat les gambes a mig pelar, expectants–, i ara el que hi regna es el silenci més absolut. En David gira el coll lentament fins que localitza amb la mirada al nano, que encara està arrugat per l'esglai i el mira amb un gest entre el penediment i la por. Aleshores en David abaixa el cap, posa el braços en gerra i deixa anar un llarg sospir. Els assistents esperen el següent moviment d’en David, que no es mou, que no fa res. El desconcert envaeix a la gent, i els uns comencen a parlar amb els altres. “Què li passa?”, diu un. “¿Per què no cava?”, diu l’altre. Fins que de sobte en David aixeca el cap i trenca el ferm vot de silenci que, semblava, havia pres. “Vinga va, tothom fora hòstia puta!”, diu, esverat, mentre mou els braços i puja per una zona més treballada –una mena de rampa– que li permet sortir del forat sense fer cap destrossa d’importància. La nova i sobtada actitud d’en David agafa als banyistes a contrapeu. Fins ara creien ser –com tantes vegades a la vida– mers testimonis d’una creació artística ambulant o espontània, com quan t’atures una estona a observar com l’escultor de figures de sorra dóna forma a un drac o al futbolista de moda a la vora d’un passeig marítim. Fins ara no havien estat interpel·lats de cap manera, i per això havien adoptat el posat lax i contemplatiu de l’espectador eventual. Però en David, amb aquesta sortida airada, els ha imposat un rol nou que no estaven preparats per assumir i ara s’allunyen del forat, més incomodats que acovardits. Quan el perímetre ha quedat pràcticament buit i només hi queden els més fanàtics, en David torna mans a la feina.

Passada una hora, el forat és tan gros que en David es veu incapaç de continuar sol. Amb un sol gest de mà, convida als dos amics a incorporar-se a l’excavació. En Joan i en Nil es miren de costat, uns segons, com buscant el consentiment mutu, com dient ‘això és estrany, però jo vull, i sé que tu també vols’. Un somriure fa de tret de sortida: s’aixequen i baixen per l’ascensor industrial que en David ha instal·lat fa una estona. Pujat a la cabina d’una excavadora, en Nil treballa el quadrant nord-est del forat –el menys abordat de tots– una de les fondalades de les sis que té el forat. Mentrestant, en Joan pentina tota la platja amb un feix de díptics a la mà i va informant als banyistes sobre les properes obres que s’emprendran en el terreny que ocupen –estipulades en el model vigent d’ordenació espacial 2008/13– i, davant la imminència, els convida a recollir tots els trastos i a abandonar la platja de forma immediata. Els adverteix, també, que si no ho fan, totes les pertinences que es trobin dins els límits establerts per la planificació vigent –tovalloles, para-sols, galledes, flotadors...– passaran a ser propietat del forat. Si bé al principi en Joan es mostra molt deferent amb tots els banyistes –fent ús d’un to de veu amable i un llenguatge protocol·lari–, conscient de la murga que ha de suposar haver d’interrompre una feliç tarda familiar per culpa d’un forat, mica en mica va perdent les formes. A mesura que es topa amb famílies rebels que qüestionen la legalitat de l’excavació, exigeixen veure les llicències d’obra i es neguen a abandonar la platja, el tracte que els dóna perd en refinament, i al cap d’una estona deixa els romanços de banda. Del to aspre i expeditiu passa ràpidament a les amenaces, i als més díscols els esbatussa allà mateix. Com se’n troba molta, de resistència, es veu obligat a subcontractar una agència de seguretat, i en qüestió de minuts té sota les seves ordres un petit exèrcit d’homes botits i cap pelat, equipats amb aparells d’intercomunicació i intimidatòries ulleres d’aviador, compromesos per contracte a no fer ús de la raó sigui quina sigui la situació que esdevingui. No passa massa estona que ja han d’intervenir contundentment quan un pare de família, ple d’orgull gregari, s’encara a un d’ells. Un intercanvi d’insults i amenaces fa pujar el decibels, provocant que les famílies més properes suspenguin les particulars disputes per centrar l’atenció en aquesta. Ràpidament es propaga un il·lusionant esperit d’insurrecció i altres famílies s’incorporen a la resistència després de deixar bosses i para-sols amuntegats a un cantó de la platja. Després d’un tira i afluixa verbal, una galleda –amb el logotip d’una popular esponja animada– sobrevola el cap del banyistes i impacta contra el cap d’un dels homes botits. En un obrir i tancar d’ulls volen neveres portàtils –plenes d’entrepans de salami i iogurts de macedònia–, cadires plegables, closques de coco, crustacis i rasclets, que s’encenen a mode de torxes; la cosa s’encrua, i en el cos a cos, els més salvatges escometen al rival amb l’extrem punxagut del para-sol, amb pilotes NIVEA o amb motlles de plàstic en forma de tortuga, que de ser verds es tenyeixen d’un granat brillant. Els homes botits, però, consideren el fet d’enfrontar-se amb homes de constitució mediocre que duen banyadors curts i arrapats una avantatge –senten una mena de commiseració en vers a ells– i se serveixen d’ella per omplir-se d’auto-estima i sotmetre’ls. Diluïda la revolta, es reprèn la normal activitat.

A la platja ja no hi queden banyistes, només un flotador blau elèctric arrossegat pel vent, galledes orfes i embolcalls de gelats que volen erràticament. Comença a caure el Sol, i un centenar d’operaris ultimen el complex d’oci familiar en què s’ha convertit el forat. En David ara du americana i corbata, i es passa la tarda enganxat al mòbil i sacsejant els braços i blasfemant. “Quina colla d’imbècils!”, exclama sempre que penja el mòbil. I aleshores es tanca al barracó –un barracó de xapa galvanitzada a l’exterior del qual hi ha imprès el logotip de l’empresa ‘David&Holes’– on hi gestiona tota la paperassa. S’hi desviu tant pel projecte que sembla haver-se oblidat d’en Joan i en Nil. Fa hores que no creuen una paraula, i, mentre s’espolsen la sorra dels peus amb les tovalloles asseguts en un banc del passeig, observen com en David guia a una comitiva de directius d’una important multinacional xinesa per tot el forat i n’exalta les virtuts i el potencial empresarial que posseeix aquest nou complex que –ho diuen tots els suplements d’economia– apunta a ser un referent arreu del món, i els mostra la zona hostalera –amb serveis de restaurant, allotjament d’alt standing, casinos i centres de spa– , travessen el parc d’atraccions infantil –que compta amb la muntanya russa més gran d’Europa–, el club de golf, i la zona nocturna de bars i discoteques, i un cop finalitza la visita, en David aixeca els braços a l’alçada dels ulls, ajunta el polze i l’índex d’una mà amb l’altre, i amb un moviment horitzontal i fluid dibuixa un rètol a l’aire: “THE HOLELAND”, diu.