L'animal salvatge

-->

Només és un borinot que s’ha colat al metro dut per una atracció indòmita; fruït, excitat, abocat a aquella llum que l’ha empès a creuar per entre les portes del vagó quan aquestes, en tancar-se, estaven a punt de contactar. Un cop a dins, continua la persecució de la qual n’és víctima des que, dos dies abans, abandonés la crisàlide en la golfa d’un antic pis de l’Eixample. No ha voleiat dos metres pel vagó que el borinot ja ha de capejar una manotada. I una altra. I quan s’allunya d’aquella mà, buscant un moment de respir, una altra li fa el relleu i prova d’eliminar-lo. I, a aquesta, una altra. I no ho entén. ¿Per què tothom l’odia? ¿Per què, entre els que l’esquiven horroritzats i els que el volen estovar, li fan la vida impossible?

Va sobrevolant els caps de la gent, i un cop ha sortejat una plantofada de diari enrotllat i ha resistit estoicament un parell de xisclets –al seu parer, prescindibles–, s’aclofa sobre el portaequipatge. Allí es procura un bon amagatall, ben arrambat a la paret del vagó. Sap que ningú es prendrà la molèstia de posar-se de puntetes o enfilar-se al seient per matar un borinot –almenys en públic–, i aprofita la ben entesa per fregar-se les potes i fer temps mentre la malvolença remet entre mots encreuats i músiques d’avantguarda.

Ben aviat es deixa dur per aquell impuls visceral, encisador, que li crema ben endins –com un petard que siula fins que esclata– i el fa ser un ser inquiet, imprudent, suïcida. S’enlaira sense tenir idea d’on dirigir-se, i potser per això, cercant un motiu, es deixa seduir per les irradiacions de llum que emeten els panells del sostre i s’hi tira de caps. Però just abans d’assolir el seu objectiu un diari enrotllat s’hi interposa i l’obliga a desviar la trajectòria. Quan per fi ha superat el perill i vola arran del sostre, ¡Flusshhh! és absorbit pel conducte de ventilació. Allà, és arrossegat per la força de l’aire tub avall. Rodola sense control, rebotant de paret en paret, fins que surt repel·lit per un conducte de sortida situat a l’altra banda del vagó. No s’ha refet del viatge, però, que ja torna a rebre per tots costats.

Des que va nàixer, fa un grapat d’hores, que hi pensa. De fet, no pot deixar de pensar-hi, i diria que, des que és viu, que no pensa en altre cosa que en això –s’arriba a plantejar, inclús, si no és aquest el sentit de la vida–. ¿Per què el persegueixen? ¿És que ells no tenen instints? ¿És que no tenen necessitats, desitjos, obsessions...?  Hi dóna voltes i se li ocorre que potser ha comès alguna malifeta –una que, òbviament, ha fet posar a tots els sers humans a la seva contra– en el lapse de temps que fa que és viu. Però la veritat és que no recorda que durant aquest període de temps s’hagi ficat en cap embolic, i creu que, si així fos, si realment s’hagués ficat en un embolic, posat que només fa dos dies que ha començat a tenir experiències vitals, en tindria alguna mena de record. Sigui com sigui, no el té, i al capdavall li sembla injust que ningú li doni cap mena d’explicació abans de ser vilment executat.

En arribar a l’estació de Sants, les dues fulles de les portes automàtiques s’obren. El borinot, per fi, veu la oportunitat de fugir –si és que té tal opció– i s’hi llança. Però el mateix diari enrotllat que fa estona l’empallega li fum un cop a ple vol que el fa caure rodó sobre un seient buit. Defallit, prova d’aixecar-se. No ho entén... ¿Per què no el deixen tranquil? ¿Que no han vist que és inofensiu, que no pessiga ni és verinós? ¿És perquè és un insecte i, per això mateix, mereix l’odi més irracional? Torna en si i es posa dempeus. Però quan encara rumia la seva desgràcia, una obscura ombra –on segons després hi dedueix un enorme cul– l'absorbeix. El borinot està esgotat, ha fet l’impossible per no decaure, però ja no és capaç de bellugar una antena. El cul l’està a punt d’esclafar com l’insecte que és.

Una font de llum, però, el captiva, i decideix fer un últim esforç. Agafa l’impuls necessari i comença a rodolar com pot fins que arriba al caire del seient i es precipita daltabaix. Cau al terra fet un nyap.

Gairebé no es mou, sap que s’apropa el final i, moribund, observa els panells del sostre màgicament il·luminats. Si pogués, si tingués parpelles, tancaria els ulls. És el que més li agradaria fer en aquest instant, però no pot. Una sabata l’esclafa, i del seu cos pelut se’n desprèn un líquid verd i glutinós, i la seva ànima s’incorpora i comença a enlairar-se, i travessa els estrats metàl·lics, tel·lúrics, minerals, i s’enlaira més i més, per sobre d’edificis, i supera l’estratosfera i les demés capes atmosfèriques, i arriba a l’espai exterior, i supera Venus i Mercuri; i una mica més enllà, hi troba la pau.