El paradigma

-->

Sempre que surt de casa, ja sigui per anar a un sopar de quatre forquilles o per anar a comprar un pa de kilo, la Llúcia es pinta les ungles del peu. Ho fa des que era petita, sense saber exactament per què, potser perquè la seva àvia i la seva mare també ho feien, i amb els anys ho ha integrat com un hàbit previ a qualsevol afer que tingui com a condició mostrar-se en públic. Creu, fermament, que el peu femení és un d'aquells fetitxes anatòmics dels que l'home n'ha quedat històricament captivat, un motiu sexual de destarotament. Només en veure'l, només en imaginar la seva sinuositat i la ramificació habitual dels cinc dits desiguals amb les quatre arcades resultants que, tot sovint, transpiren i regalimen sensualitat peu avall, l'entrecuix del mascle s'endureix irremeiablement.

Per acabar-ho d'adobar, la Llúcia es sol calçar amb unes sandàlies o unes sabates d'agulla que no deixen lloc a les figuracions, i quan camina, els peu s'estremeix, i sap que no hi ha cosa més sensual en aquest món que el moviment estàtic d'un peu immers en el dinamisme propi de quan el cos camina. Però especialment explota les virtuts de les ungles, que són el primer motiu de desgavell per als homes, i les pinta de vermell, de negre o de blanc perla translúcid.

Sap que és obvi, perquè sempre ha estat així, que les ungles són el paradigma de la feminitat. La fibrosa i satinada capa protectora, la forma convexa o l'esmalt natural són atributs que fan perdre la xaveta als homes, i a més (a desgrat, potser) sap que desperten els instints més perniciosos i indòmits de llefiscosos i voyeurs. Que la història popular n'està ple de rondalles i tonades que parlen de les ungles de les dones com aquell objecte de devoció, de desig sexual ocult sota el calçat que, amb més o menys voluntat, ofereix besllums de deliciosa carn, és una cosa que se sap, que ho expliquen els llibres. I és sabut, també, que sense el calçat, els peus i les ungles perden part de la seva càrrega icònica. El camp de la psicologia també ha estudiat, des que és disciplina mèdica, els desitjos implícits que envolten la figura mítica de les ungles, i ha precisat que, en certs quadres clínics amb predisposició genètica, pot ocasionar malalties mentals com el trastorn obsessiu i la 'unglae ab re'. És sabut, des que l'home és home, que els mascles s'esveren amb aquest tipus de coses, que és quelcom inherent a la seva naturalesa. Que quan senten la necessitat s'apropien de revistes temàtiques on s'hi exhibeixen peus (amb els dits nus) i ungles de tots colors. A vegades, apareixen volgudament empastifats d'oli a fi de servir un ítem de lubricitat (per accentuar el verisme) que capti l'atenció dels homes, que es magregen amb més fal·lera persuadits pels seus propis pensaments prèviament processats per la màquina mitòmana. O que els professionals de l'automoció decoren els tallers amb pòsters i retalls de revistes on hi apareixen els millors peus de la setmana segons la revista Podologia X. De passada, les ungles representen una nova i renovada font d'ingressos per a la indústria publicitària que, conscients del joc i a previ estudi de mercat, decoren les façanes dels grans centres comercials amb immenses teles on hi apareixen peus retocats digitalment, i en treuen cullerada. També hi ha dones que amb els seus peus s'hi guanyen la vida. En platós de televisió, per exemple, passejant-se impúdicament amb els peus seminuus, o deixant-se vexar pels homes, que les ruixen amb galledes d'aigua o les obliguen a dutxar-se vestides de manera que les ungles s’insinuïn sota les mitges humides i sobtadament translúcides. I tot per preservar el pic d'audiència, que és el graner de gent amb corbata.

La Llúcia ho sap, tot això. Però què hi pot fer ella? Pensa que, fet i fet, ella no en té cap culpa que els homes perdin el cap pels peus de les dones. I de que els metacarpians siguin la causa principal d'un sobtat enriquiment dels més enriquits, encara menys. Ella no en té la culpa, i a més, no se'n avergonyeix. No serà ella qui canviï el rumb de la història. Les dones, des del sorgiment de la civilització moderna, n'han fet bandera dels seus atributs, ja sigui per sobreviure, per escalonar o per pura vanitat. Malgrat que aquest caprici de l'evolucionisme hagi comportat una supeditació social històrica per a la dona, no veu perquè ara ha de ser ella, precisament ella, que té uns peus tant agraïts, qui posi la primera pedra. No senyor, no serà ella. A ella li agrada anar pel carrer i que els homes, a despit que en ocasions s’ultrapassin, l'afalaguin i la mirin i se sentin temptats de llançar-s'hi de caps i magrejar-li els peus amb luxúria (per bé que mai s'ho deixaria fer, és clar).

Però últimament la Llúcia veu que les coses canvien, que els temps canvien, i que, ara, atrets per una presentadora de televisió que apareix a totes les portades i tertúlies insubstancials, els homes tenen més fixació pels pits. Els pits! Quan ho pensa sent vergonya aliena, i no hi veu cap virtut en aquelles dos bosses mamàries que pengen de tota dona amb més o menys empenta. Ja ningú li mira els peus, i les ungles ja no li escau pintar-les, perquè no en guanya res. Que el pintaungles és un producte desfasat ho sap perquè, des de fa unes setmanes, tot i pintar-se les ungles, cap home li mira els peus, ni en la més fàcil llambregada quan, distreta mentre es llima les ungles de les mans asseguda en un banc del parc, es descalça i els belluga amb una sensualitat que, fins aleshores, hauria estat motiu suficient per considerar-ho escàndol públic. D'aquest canvi de paradigma, pensa ella, no en sortirà massa beneficiada perquè ella, a diferència dels peus, que els té operats i són de bon veure, els pits els té minsos, escarransits. Fins ara no se n'havia sentit avergonyida dels seus pits, ja que tenir-los grans o petits o desviats o asimètrics o amb varius no tenia massa importància. Però des de fa un temps, a arrel que aquesta presentadora, una nit com qualsevol altre, aparegués en antena vestint una brusa ample i amb una caiguda justa per descobrir part del seu mamellam –amb el conseqüent fenomen expansiu– que ella no és feliç. Pels pits! Un atribut físic que, d'un dia per l'altre, ha adoptat el do de sotmetre a l'home a les accions més deplorables i viscerals. De sobte, els pits grossos i molsuts són la devoció de tot mascle adult, i ben aviat de la mainada, que en heretar aquesta fal·lera genètica (fins ara, parcel·la exclusiva dels peus), han relegat l'etiqueta de 'peus nus' dels primers llocs dels cercadors d'Internet.

La Llúcia escapça un bocí del compacte de cotó fluix i li ruixa una mica d'alcohol. Col·loca el peu dret sobre el caire del bidet i aplica el cotó lleugerament erosiu sobre l'ungla del dit gros, frega amb una mica de pressió i de seguida la pintura es desencrosta. Ho fa amb certa recança, amb la melangia d'un futur incert. Morta la seva feminitat, pensa, quedarà sola i envellirà molt més ràpid, i postrada al llit, segons abans de morir, es mirarà els pits amb el cap inclinat endavant, forçadament, i en la tremolor del gest, abans de laxar el cos, pensarà en com de desgraciada ha estat la seva vida.

El destí

El noi i la noia de perfil afí estan abocats a l'amor més incondicional. Un dilluns pel matí, endormiscats entre els llençols, ella li pregunta a ell: Has pensat mai, vida meva, en qui morirà abans? Si tu o jo? Què farem quan això passi? El noi no sap què contestar, aquesta mena de qüestions no s'avenen a la perspectiva d'un jove de 22 anys i, a més, l'esgarrifa pensar en altra cosa que no sigui l'experiència vital, el deler de percebre l'existència amb tots els sentits, la llum com a figuració de la plena felicitat i aquesta mena de coses. El noi emet una llarga exhalació, es desenganxa dels llençols humits, s'incorpora, col·loca els peus sobre la moqueta i agafa l'impuls necessari per aixecar-se quan, sense saber ben bé com, fa un pas en fals que el fa perdre l'equilibri i es precipita de caps sobre el cantell de la tauleta de nit que, en un excés d'ironia, suporta una gruixuda guia amb els 1000 indrets que cal visitar abans de morir. En l'últim instant, però, aconsegueix esquivar el cop i cau rodó a terra sense més conseqüència per la seva salut que la d'una luxació al braç dret. La noia, des del llit, ha assistit a l'escena amb angoixa, i mira el noi amb un gest de penediment. No havia d'haver dit res, li diu.

L’endemà al vespre, mentre el noi i la noia de perfil afí sopen bistecs de bou i intercanvien àcids comentaris sobre les deficiències de la política d'immigració a la península ibèrica durant el segle VII, a ell se li encalla un bocí de greix a l’esòfag i ha de ser socorregut per la noia que, tenallant-lo amb els braços per l'esquena i amb una forta estrebada, assoleix un nou rècord de llançament de bistec en la modalitat d'ennuegament sobtat.

Durant els següents quatre dies, el noi sobreviu a tota mena de desgràcies –si bé no ho arriben a ser perquè se’n salva, aquesta fatídica constant el converteix en un desgraciat–: a un atropellament de metro el dimecres, a una caiguda des d’un setè pis el dijous, a un test ple de pensaments i a un escorpí groc el divendres, i a una ganivetada, a un triple accident de cotxe i a una intoxicació per salmonel·la el dissabte.

Desesperat, el noi decideix que el millor que pot fer és tancar-se a casa i no sortir-ne per res del món. A casa, pensa, no li pot passar gaire res. Al menys res massa greu, pensa. Però per la matinada, mentre el noi i la noia de perfil afí dormen, la senyora Dolors, que viu justament al pis inferior al seu, es lleva del llit per humitejar-se una mica la gola, sense calcular que, hores abans, després d'haver cuinat l'escudella, se li ha passat per alt apagar el gas, de manera que a la cuina s'hi ha acumulat una quantitat prou gran de gas com per què en el moment que pitgi l'interruptor de la llum, tot faci un pet. L'explosió fa que el sostre de la cuina i l'habitació on ella dorm, annexa a la cuina, cedeixi, i per tant, també el terra del pis superior. L’obertura és prou grossa com perquè el llit de matrimoni de la parella afí s'esmunyi per entre les runes, amb ells ficats a dins, i acabin amuntegats sota pedra, ciment, ferralla i un àlbum de fotos de quan van visitar Egipte l’any passat.