«Ella somreia. Somreia sempre que podia, sempre que en tenia la
oportunitat. Somreia a totes hores, encara que, en alguna ocasió, no s'avingués
a la situació. Potser somreia quan, estant amb algú altre, es produïa un
silenci. Però no pas un somriure nerviós, sinó distès, natural i sense un motiu
aparent (fet que, en un món on a tot se li pren mesura, sobta). També era
divertit veure com, abans de dir quelcom, es prenia uns segons de pausa, com
cercant les paraules precises per dir allò que volia dir, i mirava a un punt
imprecís i movia el cap i, llavors, somreia. Aleshores t'adreçava la mirada, i
sense desdibuixar aquella paràbola amb què encarava la vida, es posava a
xerrar. De fet, no calia ni que fos acompanyada d'altri per estendre un somrís,
sempre era un bon moment per arquejar els llavis i recollir les galtones.
Qualsevol moment era un bon moment, per això imagino que també somreia quan no
la veia ningú, quan era sola, ordenant l'habitació o comprant uns tomàquets al
mercat que hi havia al costat de casa o passant el drap humit per sobre de les
taules del bar on sabia que treballava.
A mi, en certa manera, aquell gest m'havia captivat. I cada nit, sortia de
casa amb el desig extern i aparentment innocu de donar un volt per la ciutat,
per bé que en el fons no podia evitar la veritat d'aquell pensament, i acabava
assegut a la terrassa, a la mateixa taula de sempre i cercant una escletxa
entre la clientela que s'amuntegava davant la barra per trobar-la. En un
d'aquests encontres, ella em va mantenir la mirada. Va voltejar la barra i es
va dirigir cap a mi decidida, somrient, amb total naturalitat. El desig que
havia anat macerant a llarg dels dies va assolir el seu màxim esplendor quan
ella, plantada davant meu, va somriure fatídicament. Vaig somriure, però em
mancava la naturalitat d'ella que a mi tan m’estenallava, i n'era conscient,
cosa que em feia sentir com un ser terriblement ridícul i minso. Em vaig gratar
el cap, sabent que era el pitjor error que podia cometre davant una noia a la
qual es pretén seduir des de la fal·laç serenitat. Aviat deixaràs de ser l’home
que creies ser, vaig pensar.
Que és tendent a somriure és una cosa que es detecta fàcilment. Des que
visitava el local que no havia deixat de fer-ho, i ja ho diuen: el somriure és
contagiós. No sé pas si ho és, de contagiós, però si sa. Això segur. I, en el
fons, aquests petits moments de felicitat aliena, per un estrany ordre
d'influències, acaben per calar en la pròpia.
Així que, una nit com
qualsevol altra -però que ho deixaria de ser- em vaig apropar a ella i, amb una
determinació que desconeixia en mi, li vaig dir: "Escolta, m'encanta que
sempre somriguis; és agraït. Crec que només vinc a aquest bar perquè et vull
veure somriure". Vaig sentir com, de sobte, se m'encenia tota la cara, el
cor em feia bum-bum, l’aire atrapat entre la tràquea i la gola ennuegada.
Potser va ser un segon, però a mi me’n van semblar cinc o sis. I després
sobraren les paraules, només calia aquell somrís, el més obert que hagi testimoniat
l’home, el més sincer i fulminant que hagi creat Déu nostre senyor».
En acabar el discurs, l’home
alça el cap. Els convidats aplaudeixen dempeus entre llàgrimes, però tots, sense
excepció, ho fan amb un somriure d'orella a orella. Ja li va dir uns anys enrere i ell
no era qui per negar-li al seu amor una petició tan específica: “Vida meva, el
dia del meu funeral, vull que tothom somrigui. Qui no somrigui es quedarà sense
provar el pastís”. I sí, ho va dir tot replegant el rostre, amb aquell gest etern al bell mig de la
cara. Només faltaria.
