El gran complex

-->

L’Ona i l’Hug ja s’han cruspit el xai a la salsa tàrtara que a ella, esperonada per la cita, li havia dut tota la tarda preparar. Hi corre el vi de Borgonya collita del 2005 (la millor en anys, li diu ell mentre li serveix una copa), i aviat la pressió sanguínia s’esmuny de l’estómac al lòbul frontal del cervell.  

-Anem a fer les postres al dormitori?-, li proposa ella acollint-se al més traginat i efectiu dels tòpics. Aquest cop, però, la insinuació no genera l’efecte esperat i ell adopta una sobtada tensió facial.

- Què passa?- li reprova ella –Que no t’agrado?

- No dona- respon ell redreçant la mirada que, fins aleshores, es trobava fixada un punt irrellevant de la paret –No és això. És que...

- És que...

- És que... –queda en silenci uns segons que a ella la treuen de polleguera.
- És que, què!?

- Sé que és una tonteria, però és que tinc un petit complex...

L’Ona, que és una dona avesada als fracassos sentimentals i, per extensió, a lidiar amb els secrets de la psicologia masculina, de seguida el capeix i per moments es penedeix de la seva actitud severa i mancada de comprensió. Ho prova de remeiar apropant la seva mà a la d’Hug.

-  No em preocupa la grandària del teu penis Hug... crec que no és un atribut primordial per fer-me suar, rei...

Ell s’ha tret un pes de sobre, però no li diu. Només li amanyaga la mà i s’incorpora amb la justa inclinació per superar la taula i besar-la. En separar-se ella li somriu com mai l’havien somrigut. O potser, com mai recorda que l’hagin somrigut. En queda embadalit i amb els ulls humits. Ella deixa d’amanyagar-li la mà i amb el cap inclinat, i un gest rampellut i simpàtic li diu: 

-  Ensenya-me-la! 
-  Com? – respon ell, entre confús i excitat. Que està excitat ho sap perquè, sobtadament, experimenta una exponencial tensió a l’entrecuix. 
-  Sí, home. Si ara la treus i me l’ensenyes, després, a l’hora de cardar, tot plegat serà més fàcil. Treu-te-la va. 
-   Però... 
-   Hug! No t’ho pensis més, abaixa’t els pantalons i deixa’m veure’t la titola!

Accionat per la força de la seva veu, obeeix. S’abaixa els pantalons d’una revolada, s’emporta la mà per sota dels slips, però encara no la treu sinó que la mà s’endinsa més i més, fins que el canell desapareix rere la peça de roba, i un segon més tard, també part de l’avantbraç. Després d’arronsar-se tot ell amb l’esquena fet un arc i el braç enfonsat a l’alçada del colze, en treu un enorme fal·lus, gran com una serp d’aquelles que mata a les seves preses pel mecanisme de la constricció. Amb les dues mans, amb prou feines la sosté. Col·loca una mà prop de la base i l’altra a tocar del prepuci traçant, entre un punt i l’altre, una penjarella de carn flàccida d’una laxitud similar a la d’un budell. Enmig del menjador s’hi dibuixa una gran paràbola de carn i venes que sembla somriure. No sense esforços, s’apropa a la taula amb la càrrega i la deixa caure en sec. El mànec càrnic impacta amb tal força contra la superfície de roure massís que la coberteria de les cites especials (una coberteria d’acer inoxidable, amb uns acabats de mirall brillant amb vores daurades i gravacions amb distintius reials) s’eleva gairebé un pam de la taula en perfecta sincronia. Fascinada, l’Ona s’aixeca de la cadira i retrocedeix lentament uns metres fins que, a la distància precisa, la imatge d’aquella titola deixa de provocar-li vertigen.