La lógica

Era extraño. La bicicleta y el ciclista avanzaban como se supone que hay que avanzar: hacia adelante. Sin embargo, las ruedas no. Las ruedas giraban en dirección contraria a la que deberían girar: es decir, hacia atrás. ¿Por qué giraban en esa dirección y, aún así, la bicicleta avanzaba en la dirección en la que la bicicleta estaba dispuesta? En realidad, poco importaba mientras la bicicleta avanzara. Pero, aún con todo, le resultaba perturbador. Cuando aprendió a invertir el pedaleo, con las manos en el asiento y el culo en el manillar, todo le pareció más lógico.

EL BITLLET COMPLEX

-->
A. es troba dempeus davant la màquina electrònica a través de la qual les persones obtenen un bitllet de metro –convertint-se, acte seguit, en eventuals passatgers–. Accedeix, intuïtivament, a la pantalla de compra de bitllets i es troba amb les següents opcions: T-trimestral / T-10 / Bitllet senzill. Després de raonar-ho, prem el botó tàctil que valida l’activació de la tercera opció, el bitllet senzill, doncs és precisament el tipus de bitllet que necessita per recórrer la distància que vol recórrer. Des de l’interior de la màquina electrònica s’escolta un crec-crec, i després un friii-friii intermitent. Uns quants sorolls més tard el bitllet surt expulsat, a poc a poc, per una ranura que es troba dins la boca inferior de la màquina. En agafar-lo, A. sent que el bitllet està calentó, i de sobte té el pensament de que, en realitat, allò que sosté és el complex resultat d’un procés digestiu. Sap que és un pensament estúpid, però al capdavall, pensa, és la mena d’estupidesa que t’envaeix quan acabes de ser plantat per qui creies, era, l’amor de la teva vida.

bum-bum

-->

«Ella somreia. Somreia sempre que podia, sempre que en tenia la oportunitat. Somreia a totes hores, encara que, en alguna ocasió, no s'avingués a la situació. Potser somreia quan, estant amb algú altre, es produïa un silenci. Però no pas un somriure nerviós, sinó distès, natural i sense un motiu aparent (fet que, en un món on a tot se li pren mesura, sobta). També era divertit veure com, abans de dir quelcom, es prenia uns segons de pausa, com cercant les paraules precises per dir allò que volia dir, i mirava a un punt imprecís i movia el cap i, llavors, somreia. Aleshores t'adreçava la mirada, i sense desdibuixar aquella paràbola amb què encarava la vida, es posava a xerrar. De fet, no calia ni que fos acompanyada d'altri per estendre un somrís, sempre era un bon moment per arquejar els llavis i recollir les galtones. Qualsevol moment era un bon moment, per això imagino que també somreia quan no la veia ningú, quan era sola, ordenant l'habitació o comprant uns tomàquets al mercat que hi havia al costat de casa o passant el drap humit per sobre de les taules del bar on sabia que treballava.

A mi, en certa manera, aquell gest m'havia captivat. I cada nit, sortia de casa amb el desig extern i aparentment innocu de donar un volt per la ciutat, per bé que en el fons no podia evitar la veritat d'aquell pensament, i acabava assegut a la terrassa, a la mateixa taula de sempre i cercant una escletxa entre la clientela que s'amuntegava davant la barra per trobar-la. En un d'aquests encontres, ella em va mantenir la mirada. Va voltejar la barra i es va dirigir cap a mi decidida, somrient, amb total naturalitat. El desig que havia anat macerant a llarg dels dies va assolir el seu màxim esplendor quan ella, plantada davant meu, va somriure fatídicament. Vaig somriure, però em mancava la naturalitat d'ella que a mi tan m’estenallava, i n'era conscient, cosa que em feia sentir com un ser terriblement ridícul i minso. Em vaig gratar el cap, sabent que era el pitjor error que podia cometre davant una noia a la qual es pretén seduir des de la fal·laç serenitat. Aviat deixaràs de ser l’home que creies ser, vaig pensar.

Que és tendent a somriure és una cosa que es detecta fàcilment. Des que visitava el local que no havia deixat de fer-ho, i ja ho diuen: el somriure és contagiós. No sé pas si ho és, de contagiós, però si sa. Això segur. I, en el fons, aquests petits moments de felicitat aliena, per un estrany ordre d'influències, acaben per calar en la pròpia.

Així que, una nit com qualsevol altra -però que ho deixaria de ser- em vaig apropar a ella i, amb una determinació que desconeixia en mi, li vaig dir: "Escolta, m'encanta que sempre somriguis; és agraït. Crec que només vinc a aquest bar perquè et vull veure somriure". Vaig sentir com, de sobte, se m'encenia tota la cara, el cor em feia bum-bum, l’aire atrapat entre la tràquea i la gola ennuegada. Potser va ser un segon, però a mi me’n van semblar cinc o sis. I després sobraren les paraules, només calia aquell somrís, el més obert que hagi testimoniat l’home, el més sincer i fulminant que hagi creat Déu nostre senyor».

En acabar el discurs, l’home alça el cap. Els convidats aplaudeixen dempeus entre llàgrimes, però tots, sense excepció, ho fan amb un somriure d'orella a orella. Ja li va dir uns anys enrere i ell no era qui per negar-li al seu amor una petició tan específica: “Vida meva, el dia del meu funeral, vull que tothom somrigui. Qui no somrigui es quedarà sense provar el pastís”. I sí, ho va dir tot replegant el rostre, amb aquell gest etern al bell mig de la cara. Només faltaria.

EL SENY

“En cas d’emergència mantingueu la calma”. El rètol que hi ha penjat a la paret del fons del vagó és agraït de llegir, de fons blanc i text negre. Uns quilòmetres més endavant, un vailet de Flaçà juga sol a les proximitats de les vies. Dominat per l’excés de sucre, el nen agafa un dels trossos de granit que hi ha disseminats per la via i el col·loca sobre un dels dos rails. Li agrada veure como el mineral fa un pet i s’esmicola quan el tren hi passa per sobre.

Passats els quilòmetres, el tren descarrila i dos dels set vagons que composen la diligència queden reduïts a ferralla. Un dels vagons, el tercer, que encara es pot considerar vagó, és el més afectat d’entre els cinc vagons restants. A l’interior d’ell s’hi apilen tot d’éssers humans atrofiats, alguns amb rascades sense importància, altres amb petits coàguls de sang que brota sense control sota la pell o incrustacions de vidre i ferro per tot el cos, els més desafortunats han quedat desmembrats o desorganats, i agonitzen allà on la trajectòria de l'atzar els hagi enviat. 

Però la carnisseria no és raó de pes per perdre el sentit comú. El català, de tan assenyat que és i a força de ser partícip dels rètols indicatius d’arreu (a l’escola, a l’hospital, al consistori, al centre comercial...) que avisen sobre quin és el procediment a seguir en cas d’emergències, no és dels que perd la calma així com així. Ordenadament, els passatgers fan fila davant una gran esquerda metàl·lica, avançant lentament, amb petits passos mortuoris, mentre llambreguen el rellotge amb certa angoixa, calculant els minuts que els queda per arribar a la feina.

El paradigma

-->

Sempre que surt de casa, ja sigui per anar a un sopar de quatre forquilles o per anar a comprar un pa de kilo, la Llúcia es pinta les ungles del peu. Ho fa des que era petita, sense saber exactament per què, potser perquè la seva àvia i la seva mare també ho feien, i amb els anys ho ha integrat com un hàbit previ a qualsevol afer que tingui com a condició mostrar-se en públic. Creu, fermament, que el peu femení és un d'aquells fetitxes anatòmics dels que l'home n'ha quedat històricament captivat, un motiu sexual de destarotament. Només en veure'l, només en imaginar la seva sinuositat i la ramificació habitual dels cinc dits desiguals amb les quatre arcades resultants que, tot sovint, transpiren i regalimen sensualitat peu avall, l'entrecuix del mascle s'endureix irremeiablement.

Per acabar-ho d'adobar, la Llúcia es sol calçar amb unes sandàlies o unes sabates d'agulla que no deixen lloc a les figuracions, i quan camina, els peu s'estremeix, i sap que no hi ha cosa més sensual en aquest món que el moviment estàtic d'un peu immers en el dinamisme propi de quan el cos camina. Però especialment explota les virtuts de les ungles, que són el primer motiu de desgavell per als homes, i les pinta de vermell, de negre o de blanc perla translúcid.

Sap que és obvi, perquè sempre ha estat així, que les ungles són el paradigma de la feminitat. La fibrosa i satinada capa protectora, la forma convexa o l'esmalt natural són atributs que fan perdre la xaveta als homes, i a més (a desgrat, potser) sap que desperten els instints més perniciosos i indòmits de llefiscosos i voyeurs. Que la història popular n'està ple de rondalles i tonades que parlen de les ungles de les dones com aquell objecte de devoció, de desig sexual ocult sota el calçat que, amb més o menys voluntat, ofereix besllums de deliciosa carn, és una cosa que se sap, que ho expliquen els llibres. I és sabut, també, que sense el calçat, els peus i les ungles perden part de la seva càrrega icònica. El camp de la psicologia també ha estudiat, des que és disciplina mèdica, els desitjos implícits que envolten la figura mítica de les ungles, i ha precisat que, en certs quadres clínics amb predisposició genètica, pot ocasionar malalties mentals com el trastorn obsessiu i la 'unglae ab re'. És sabut, des que l'home és home, que els mascles s'esveren amb aquest tipus de coses, que és quelcom inherent a la seva naturalesa. Que quan senten la necessitat s'apropien de revistes temàtiques on s'hi exhibeixen peus (amb els dits nus) i ungles de tots colors. A vegades, apareixen volgudament empastifats d'oli a fi de servir un ítem de lubricitat (per accentuar el verisme) que capti l'atenció dels homes, que es magregen amb més fal·lera persuadits pels seus propis pensaments prèviament processats per la màquina mitòmana. O que els professionals de l'automoció decoren els tallers amb pòsters i retalls de revistes on hi apareixen els millors peus de la setmana segons la revista Podologia X. De passada, les ungles representen una nova i renovada font d'ingressos per a la indústria publicitària que, conscients del joc i a previ estudi de mercat, decoren les façanes dels grans centres comercials amb immenses teles on hi apareixen peus retocats digitalment, i en treuen cullerada. També hi ha dones que amb els seus peus s'hi guanyen la vida. En platós de televisió, per exemple, passejant-se impúdicament amb els peus seminuus, o deixant-se vexar pels homes, que les ruixen amb galledes d'aigua o les obliguen a dutxar-se vestides de manera que les ungles s’insinuïn sota les mitges humides i sobtadament translúcides. I tot per preservar el pic d'audiència, que és el graner de gent amb corbata.

La Llúcia ho sap, tot això. Però què hi pot fer ella? Pensa que, fet i fet, ella no en té cap culpa que els homes perdin el cap pels peus de les dones. I de que els metacarpians siguin la causa principal d'un sobtat enriquiment dels més enriquits, encara menys. Ella no en té la culpa, i a més, no se'n avergonyeix. No serà ella qui canviï el rumb de la història. Les dones, des del sorgiment de la civilització moderna, n'han fet bandera dels seus atributs, ja sigui per sobreviure, per escalonar o per pura vanitat. Malgrat que aquest caprici de l'evolucionisme hagi comportat una supeditació social històrica per a la dona, no veu perquè ara ha de ser ella, precisament ella, que té uns peus tant agraïts, qui posi la primera pedra. No senyor, no serà ella. A ella li agrada anar pel carrer i que els homes, a despit que en ocasions s’ultrapassin, l'afalaguin i la mirin i se sentin temptats de llançar-s'hi de caps i magrejar-li els peus amb luxúria (per bé que mai s'ho deixaria fer, és clar).

Però últimament la Llúcia veu que les coses canvien, que els temps canvien, i que, ara, atrets per una presentadora de televisió que apareix a totes les portades i tertúlies insubstancials, els homes tenen més fixació pels pits. Els pits! Quan ho pensa sent vergonya aliena, i no hi veu cap virtut en aquelles dos bosses mamàries que pengen de tota dona amb més o menys empenta. Ja ningú li mira els peus, i les ungles ja no li escau pintar-les, perquè no en guanya res. Que el pintaungles és un producte desfasat ho sap perquè, des de fa unes setmanes, tot i pintar-se les ungles, cap home li mira els peus, ni en la més fàcil llambregada quan, distreta mentre es llima les ungles de les mans asseguda en un banc del parc, es descalça i els belluga amb una sensualitat que, fins aleshores, hauria estat motiu suficient per considerar-ho escàndol públic. D'aquest canvi de paradigma, pensa ella, no en sortirà massa beneficiada perquè ella, a diferència dels peus, que els té operats i són de bon veure, els pits els té minsos, escarransits. Fins ara no se n'havia sentit avergonyida dels seus pits, ja que tenir-los grans o petits o desviats o asimètrics o amb varius no tenia massa importància. Però des de fa un temps, a arrel que aquesta presentadora, una nit com qualsevol altre, aparegués en antena vestint una brusa ample i amb una caiguda justa per descobrir part del seu mamellam –amb el conseqüent fenomen expansiu– que ella no és feliç. Pels pits! Un atribut físic que, d'un dia per l'altre, ha adoptat el do de sotmetre a l'home a les accions més deplorables i viscerals. De sobte, els pits grossos i molsuts són la devoció de tot mascle adult, i ben aviat de la mainada, que en heretar aquesta fal·lera genètica (fins ara, parcel·la exclusiva dels peus), han relegat l'etiqueta de 'peus nus' dels primers llocs dels cercadors d'Internet.

La Llúcia escapça un bocí del compacte de cotó fluix i li ruixa una mica d'alcohol. Col·loca el peu dret sobre el caire del bidet i aplica el cotó lleugerament erosiu sobre l'ungla del dit gros, frega amb una mica de pressió i de seguida la pintura es desencrosta. Ho fa amb certa recança, amb la melangia d'un futur incert. Morta la seva feminitat, pensa, quedarà sola i envellirà molt més ràpid, i postrada al llit, segons abans de morir, es mirarà els pits amb el cap inclinat endavant, forçadament, i en la tremolor del gest, abans de laxar el cos, pensarà en com de desgraciada ha estat la seva vida.

El destí

El noi i la noia de perfil afí estan abocats a l'amor més incondicional. Un dilluns pel matí, endormiscats entre els llençols, ella li pregunta a ell: Has pensat mai, vida meva, en qui morirà abans? Si tu o jo? Què farem quan això passi? El noi no sap què contestar, aquesta mena de qüestions no s'avenen a la perspectiva d'un jove de 22 anys i, a més, l'esgarrifa pensar en altra cosa que no sigui l'experiència vital, el deler de percebre l'existència amb tots els sentits, la llum com a figuració de la plena felicitat i aquesta mena de coses. El noi emet una llarga exhalació, es desenganxa dels llençols humits, s'incorpora, col·loca els peus sobre la moqueta i agafa l'impuls necessari per aixecar-se quan, sense saber ben bé com, fa un pas en fals que el fa perdre l'equilibri i es precipita de caps sobre el cantell de la tauleta de nit que, en un excés d'ironia, suporta una gruixuda guia amb els 1000 indrets que cal visitar abans de morir. En l'últim instant, però, aconsegueix esquivar el cop i cau rodó a terra sense més conseqüència per la seva salut que la d'una luxació al braç dret. La noia, des del llit, ha assistit a l'escena amb angoixa, i mira el noi amb un gest de penediment. No havia d'haver dit res, li diu.

L’endemà al vespre, mentre el noi i la noia de perfil afí sopen bistecs de bou i intercanvien àcids comentaris sobre les deficiències de la política d'immigració a la península ibèrica durant el segle VII, a ell se li encalla un bocí de greix a l’esòfag i ha de ser socorregut per la noia que, tenallant-lo amb els braços per l'esquena i amb una forta estrebada, assoleix un nou rècord de llançament de bistec en la modalitat d'ennuegament sobtat.

Durant els següents quatre dies, el noi sobreviu a tota mena de desgràcies –si bé no ho arriben a ser perquè se’n salva, aquesta fatídica constant el converteix en un desgraciat–: a un atropellament de metro el dimecres, a una caiguda des d’un setè pis el dijous, a un test ple de pensaments i a un escorpí groc el divendres, i a una ganivetada, a un triple accident de cotxe i a una intoxicació per salmonel·la el dissabte.

Desesperat, el noi decideix que el millor que pot fer és tancar-se a casa i no sortir-ne per res del món. A casa, pensa, no li pot passar gaire res. Al menys res massa greu, pensa. Però per la matinada, mentre el noi i la noia de perfil afí dormen, la senyora Dolors, que viu justament al pis inferior al seu, es lleva del llit per humitejar-se una mica la gola, sense calcular que, hores abans, després d'haver cuinat l'escudella, se li ha passat per alt apagar el gas, de manera que a la cuina s'hi ha acumulat una quantitat prou gran de gas com per què en el moment que pitgi l'interruptor de la llum, tot faci un pet. L'explosió fa que el sostre de la cuina i l'habitació on ella dorm, annexa a la cuina, cedeixi, i per tant, també el terra del pis superior. L’obertura és prou grossa com perquè el llit de matrimoni de la parella afí s'esmunyi per entre les runes, amb ells ficats a dins, i acabin amuntegats sota pedra, ciment, ferralla i un àlbum de fotos de quan van visitar Egipte l’any passat.

L'animal salvatge

-->

Només és un borinot que s’ha colat al metro dut per una atracció indòmita; fruït, excitat, abocat a aquella llum que l’ha empès a creuar per entre les portes del vagó quan aquestes, en tancar-se, estaven a punt de contactar. Un cop a dins, continua la persecució de la qual n’és víctima des que, dos dies abans, abandonés la crisàlide en la golfa d’un antic pis de l’Eixample. No ha voleiat dos metres pel vagó que el borinot ja ha de capejar una manotada. I una altra. I quan s’allunya d’aquella mà, buscant un moment de respir, una altra li fa el relleu i prova d’eliminar-lo. I, a aquesta, una altra. I no ho entén. ¿Per què tothom l’odia? ¿Per què, entre els que l’esquiven horroritzats i els que el volen estovar, li fan la vida impossible?

Va sobrevolant els caps de la gent, i un cop ha sortejat una plantofada de diari enrotllat i ha resistit estoicament un parell de xisclets –al seu parer, prescindibles–, s’aclofa sobre el portaequipatge. Allí es procura un bon amagatall, ben arrambat a la paret del vagó. Sap que ningú es prendrà la molèstia de posar-se de puntetes o enfilar-se al seient per matar un borinot –almenys en públic–, i aprofita la ben entesa per fregar-se les potes i fer temps mentre la malvolença remet entre mots encreuats i músiques d’avantguarda.

Ben aviat es deixa dur per aquell impuls visceral, encisador, que li crema ben endins –com un petard que siula fins que esclata– i el fa ser un ser inquiet, imprudent, suïcida. S’enlaira sense tenir idea d’on dirigir-se, i potser per això, cercant un motiu, es deixa seduir per les irradiacions de llum que emeten els panells del sostre i s’hi tira de caps. Però just abans d’assolir el seu objectiu un diari enrotllat s’hi interposa i l’obliga a desviar la trajectòria. Quan per fi ha superat el perill i vola arran del sostre, ¡Flusshhh! és absorbit pel conducte de ventilació. Allà, és arrossegat per la força de l’aire tub avall. Rodola sense control, rebotant de paret en paret, fins que surt repel·lit per un conducte de sortida situat a l’altra banda del vagó. No s’ha refet del viatge, però, que ja torna a rebre per tots costats.

Des que va nàixer, fa un grapat d’hores, que hi pensa. De fet, no pot deixar de pensar-hi, i diria que, des que és viu, que no pensa en altre cosa que en això –s’arriba a plantejar, inclús, si no és aquest el sentit de la vida–. ¿Per què el persegueixen? ¿És que ells no tenen instints? ¿És que no tenen necessitats, desitjos, obsessions...?  Hi dóna voltes i se li ocorre que potser ha comès alguna malifeta –una que, òbviament, ha fet posar a tots els sers humans a la seva contra– en el lapse de temps que fa que és viu. Però la veritat és que no recorda que durant aquest període de temps s’hagi ficat en cap embolic, i creu que, si així fos, si realment s’hagués ficat en un embolic, posat que només fa dos dies que ha començat a tenir experiències vitals, en tindria alguna mena de record. Sigui com sigui, no el té, i al capdavall li sembla injust que ningú li doni cap mena d’explicació abans de ser vilment executat.

En arribar a l’estació de Sants, les dues fulles de les portes automàtiques s’obren. El borinot, per fi, veu la oportunitat de fugir –si és que té tal opció– i s’hi llança. Però el mateix diari enrotllat que fa estona l’empallega li fum un cop a ple vol que el fa caure rodó sobre un seient buit. Defallit, prova d’aixecar-se. No ho entén... ¿Per què no el deixen tranquil? ¿Que no han vist que és inofensiu, que no pessiga ni és verinós? ¿És perquè és un insecte i, per això mateix, mereix l’odi més irracional? Torna en si i es posa dempeus. Però quan encara rumia la seva desgràcia, una obscura ombra –on segons després hi dedueix un enorme cul– l'absorbeix. El borinot està esgotat, ha fet l’impossible per no decaure, però ja no és capaç de bellugar una antena. El cul l’està a punt d’esclafar com l’insecte que és.

Una font de llum, però, el captiva, i decideix fer un últim esforç. Agafa l’impuls necessari i comença a rodolar com pot fins que arriba al caire del seient i es precipita daltabaix. Cau al terra fet un nyap.

Gairebé no es mou, sap que s’apropa el final i, moribund, observa els panells del sostre màgicament il·luminats. Si pogués, si tingués parpelles, tancaria els ulls. És el que més li agradaria fer en aquest instant, però no pot. Una sabata l’esclafa, i del seu cos pelut se’n desprèn un líquid verd i glutinós, i la seva ànima s’incorpora i comença a enlairar-se, i travessa els estrats metàl·lics, tel·lúrics, minerals, i s’enlaira més i més, per sobre d’edificis, i supera l’estratosfera i les demés capes atmosfèriques, i arriba a l’espai exterior, i supera Venus i Mercuri; i una mica més enllà, hi troba la pau.