PAPIROPATIA

-->

“Només necessito paper, res més”. Així que ho pensa, l’home es posa la caçadora i baixa al carrer. Mentre busca una papereria, disserta sobre el pes d’aquella decisió. Raona que, al capdavall, ha esgotat totes les possibilitats que li ofereix la interacció humana, i que el paper (orgànic i flexible), és el que realment necessita per topar amb allò que la gent anomena felicitat. Compra un rotllo de 10x2 de paper de seda, que és el que millor es presta a manipulacions d’aquest tipus i, un cop a casa, s’asseu a la taula del menjador i prova d’elaborar una llista amb tot allò que requereix un món a la seva mesura. Un cop empunya el bolígraf, però, comprèn la titànica empresa que té entre mans i sent vertigen i una glopada àcida retrocedint de la gola cap a ves saber on. Què és el que ell necessita per ser feliç? A aquestes alçades, després de tants entrebancs i assajos experimentals, ja hauria de saber, sense vacil·lacions, el que realment vol a la vida. Els anys ja l’han dut per tots aquells camins i experiències per les que se suposa que l’individu ras ha de travessar: un amor, un desamor, un fracàs laboral, un moment de frustració, una hèrnia, un turmell torçat, un temps de soledat, una transició vital, una revelació, una ventositat sigil·losa, un rampell banal de transcendència metafísica, una trucada a l’asseguradora, un intercanvi de paraules passat de voltes amb el gruista, una caiguda estúpida en públic, un error latent, un mal col·lateral, una mentida expansiva, un bitllet a la vorera, un comentari inoportú, una mort propera, una butllofa al taló...  Llavors, què ha de fer amb tot aquell munt de paper? Què vol fer, més aviat? Vol amor, sexe, respecte, riquesa...? Salut, temps, companyia...? I, en tot cas, com ho pot materialitzar una cosa tan abstracta?

Agafa l’immens rotllo de paper i el deixa sobre la taula. S’asseu a la cadira i se’l mira, estoic. Es grata la barbeta; després es passa un dit per la conca dels ulls. Agafa impuls amb les cames i fa aixecar les dues potes davanteres de la cadira. Queda suspès, en equilibri. Deixa caure en sec la cadira. S’aixeca, i amb les mans als genolls arqueja el cos fins que queda ben a prop del rotllo. Rebufa, i s’erigeix. S’endú les dues mans al cap, i creua els cinc dits d’una amb els cinc de l’altra. Torna a rebufar. Decideix fer-se un cafè. (...) Fins ara tot l’hi ha sortit girat. Res del que ha volgut ha resultat com volia, i ara que té el paper que necessita per fer realitat tot allò que vol, no té la certesa que hagi de funcionar de cap manera. És paper, pensa. Quan se’l mira, se’l mira com si fos el paper que és. Puc fer un cucurutxo, pensa. I de cop l’envaeix un buit inapel·lable, un buit familiar; aquell de sempre. S’asseu de nou. Fa un glopada al cafè i el deixa a un cantó de la taula. Amb uns quants plecs, resol un gos de paper a escala real: un Fox Terrier amb bigotis i el llom caigut per les dues bandes. L’agafa amb les dues mans, l’eleva buscant la llum adequada i el va girant. Observa cada plec. Amb cura, el deixa sobre la taula de manera que el gos sembla que l’estigui mirant; i de fet, l’està mirant: és un fet. Hi ha un moment de complicitat. L’home somriu i li grata l’orella per darrera perquè sap que és un lloc plaent pels gossos.

Compra el diari i el plega sota el braç. La gent que va pel carrer l’observa amb curiositat. Primer miren amb força, com empesos per un poderós magnetisme, però ràpidament se senten avergonyits, i defugen la visió i busquen un subterfugi en el paisatge. No passa desapercebut, i ho nota. La corretja l’ha improvisat: un cordill de la bamba. També els ulls, vermells i grossos, pintats amb un retolador permanent. El gos avança a estrebades, i no es manté dempeus mai. Quan l’home estiba del cordill el gos surt volant, i cau de cantó, i l’home s’atura cada vegada per posar-lo dempeus, i l’amanyaga. Cansat de veure com el seu gos és incapaç de mantenir el punt de gravetat baix, s’ajup a l’alçada dels ulls.

-       Vols estar quiet, Bruc? Ja està bé eh...- I li fot un toc al morro. El gos cau a terra.

Després de recórrer tota la rambla, arriben a un pas de zebra. El semàfor es troba en vermell. Despreocupat, l’home desplega el diari i l’obre per la pàgina on apareix la programació televisiva del dia. Amb la punta de la llengua s’humiteja el dit, i fulleja una mica. Quan el semàfor es posa en verd, avança, distret, de manera que el gos cau, es gira, dona la volta, s’eleva un pam, dos, cau de nou, llisca pel terra, topa amb una llauna, surt volant, fa un tirabuixó, per un moment es sosté enlaire, però surt disparat d’una estrebada i impacta contra l’asfalt, és arrossegat uns metres fins que l’home s’atura. L’estaca a una pilona, fora del supermercat. Li arranca un xiclet que té enganxat a una de les potes, i després l’amanyaga.

- Porta't bé, eh Bruc... ara vinc. – I somriu.

Compra un pot de llenties, una escarola, un parell de taronges i xampú d’eucaliptus. Quan enfila el passadís que duu a la zona de caixes, hi cau. Dóna mitja volta, i després d’explorar un parell de passadissos troba el menjar de gos. L’oferta és àmplia. N’hi ha per segons quina edat –júnior, adult i sènior– i de diferent condició –peix, carn i verdura–. Acluca els ulls, s’enduu la mà a la barbeta i deixa anar una llarga bufada pel nas. Per un moment, la simple disjuntiva de triar una llauna o una altra el fa sentir important, i s’hi està una estona. Finalment decideix agafar una de carn per a gossos d’edat junior. Al capdavall, pensa, en Bruc ha nascut fa mitja hora.

Mentre fa fila per pagar rumia què fer amb tot el paper sobrant. Són tantes les coses que podria fer, tants els somnis que podria perseguir per tal de ser feliç, que no sap ni per on començar, i per un moment s’atabala i pensa en deixar-ho córrer. Després de meditar-ho una estona, però, considera que, ara que té un gos, seria bo fer-li primer a ell un món a mesura. Ho creu així perquè un dia algú que no recorda li va dir que per ser feliç el primer pas es fer feliços als altres, i com que no té massa clar què ha de fer ell per ser-ho, farà temps i començarà per fer feliç a en Bruc. Com és un gos que ni tan sols mou la cua, es diu, serà fàcil de satisfer. El primer que se li ocorre és fer-li un bol on posar-hi aigua. Però així que ho pensa conclou que és una idea absurda, ja que en Bruc és un gos de paper i els gossos de paper no poden beure aigua perquè si se’ls hi mulla el morro queden xops i se’ls hi pot desfer al mínim contacte. Llavors pensa en construir-li una casa: un dúplex adossat, amb terrassa de gres, finestres d’alumini amb vistes al parc on cagaria i un cobrellit decorat amb motius canins –ossos impossibles, simpàtiques petjades, etc.–. També pensa en un collar anti-puces. O un lloro amb el qual fer-se amic i ensenyar-lo a bordar. O potser un gat al que pogués perseguir, encara que després hauria de fer un ratolí pel gat, i després un formatge de forats pel ratolí, i després no ho sap, però tan se val perquè segur que hauria de fer alguna altra cosa i no és qüestió de tornar-se boig.

A l’hora de pagar s’hi fixa. La caixera es prou bufona, i abans inclús de ser posseït per l’immediat pensament sexual, trempa. És precisament en aquest moment quan resol que la propera figura de paper que farà serà una femella amb la que en Bruc pugui cardar. És evident que és el primer que necessita, abans que qualsevol altra cosa. A més a més, reflexiona, amb el temps li farien una camada de gossos de paper i, és clar, l’estalvi en matèria prima seria considerable. I si resulta que després no li escau tanta gossada no passa res, sempre se’n pot desdir i recular i els pot reciclar i fer-ne llibretes.

Però quan és fora, l’home veu que en Bruc no hi és, que ha desaparegut. D’ell només hi queda el cordill de la bamba penjant de la pilona. S’enduu les mans al cap i mira a banda i banda del carrer. No se’n fa creus, algú s'ha endut a en Bruc, el seu gos, el seu fidel amic. Segons més tard, però, a l’home l’envaeix una estranya indiferència. Malgrat haver patit la pèrdua d’un ser estimat no fa ni tan sols un minut, no sent absolutament res, dins seu no s’ha produït cap mena de trasbalsament, ni un ofec, ni un nus, ni cap moviment que mereixi especial atenció o tractament psicològic. La pèrdua d’en Bruc, creu, hauria de repercutir d’una manera o altra en el seu estat emocional, si bé no ho fa, ni d’una manera ni d’una altra. De nou a casa, s’asseu a la cadira davant el rotllo de paper de 9x2, en retalla un tros i comença a fer plecs. Al capdavall, pensa, només és paper.