El destí

El noi i la noia de perfil afí estan abocats a l'amor més incondicional. Un dilluns pel matí, endormiscats entre els llençols, ella li pregunta a ell: Has pensat mai, vida meva, en qui morirà abans? Si tu o jo? Què farem quan això passi? El noi no sap què contestar, aquesta mena de qüestions no s'avenen a la perspectiva d'un jove de 22 anys i, a més, l'esgarrifa pensar en altra cosa que no sigui l'experiència vital, el deler de percebre l'existència amb tots els sentits, la llum com a figuració de la plena felicitat i aquesta mena de coses. El noi emet una llarga exhalació, es desenganxa dels llençols humits, s'incorpora, col·loca els peus sobre la moqueta i agafa l'impuls necessari per aixecar-se quan, sense saber ben bé com, fa un pas en fals que el fa perdre l'equilibri i es precipita de caps sobre el cantell de la tauleta de nit que, en un excés d'ironia, suporta una gruixuda guia amb els 1000 indrets que cal visitar abans de morir. En l'últim instant, però, aconsegueix esquivar el cop i cau rodó a terra sense més conseqüència per la seva salut que la d'una luxació al braç dret. La noia, des del llit, ha assistit a l'escena amb angoixa, i mira el noi amb un gest de penediment. No havia d'haver dit res, li diu.

L’endemà al vespre, mentre el noi i la noia de perfil afí sopen bistecs de bou i intercanvien àcids comentaris sobre les deficiències de la política d'immigració a la península ibèrica durant el segle VII, a ell se li encalla un bocí de greix a l’esòfag i ha de ser socorregut per la noia que, tenallant-lo amb els braços per l'esquena i amb una forta estrebada, assoleix un nou rècord de llançament de bistec en la modalitat d'ennuegament sobtat.

Durant els següents quatre dies, el noi sobreviu a tota mena de desgràcies –si bé no ho arriben a ser perquè se’n salva, aquesta fatídica constant el converteix en un desgraciat–: a un atropellament de metro el dimecres, a una caiguda des d’un setè pis el dijous, a un test ple de pensaments i a un escorpí groc el divendres, i a una ganivetada, a un triple accident de cotxe i a una intoxicació per salmonel·la el dissabte.

Desesperat, el noi decideix que el millor que pot fer és tancar-se a casa i no sortir-ne per res del món. A casa, pensa, no li pot passar gaire res. Al menys res massa greu, pensa. Però per la matinada, mentre el noi i la noia de perfil afí dormen, la senyora Dolors, que viu justament al pis inferior al seu, es lleva del llit per humitejar-se una mica la gola, sense calcular que, hores abans, després d'haver cuinat l'escudella, se li ha passat per alt apagar el gas, de manera que a la cuina s'hi ha acumulat una quantitat prou gran de gas com per què en el moment que pitgi l'interruptor de la llum, tot faci un pet. L'explosió fa que el sostre de la cuina i l'habitació on ella dorm, annexa a la cuina, cedeixi, i per tant, també el terra del pis superior. L’obertura és prou grossa com perquè el llit de matrimoni de la parella afí s'esmunyi per entre les runes, amb ells ficats a dins, i acabin amuntegats sota pedra, ciment, ferralla i un àlbum de fotos de quan van visitar Egipte l’any passat.