El final

Y es que joder: las cosas buenas pasan siempre al principio. Los principios alientan, dan ganas. Los principios almacenan la luz crepuscular de mil astros vibrando al unísono en la galaxia, el calorcito de cuando sales al balcón a tender los calcetines y de repente te da el sol en la cara y piensas “mmm, qué bien”. Los principios son la polla. Pero, claro, lo jodido es que los principios siempre esconden un después.

Y bueno, no me gustaría caer en la grandilocuencia, pero dejadme que insista: ¿no es la vida un trayecto en tren de largo recorrido cuyo momento álgido encuentras de pie en el andén, observando el horizonte que se pierde en los raíles, con los ojos inyectados de expectativa, esperando a que llegue el convoy de tu futuro? 

¿Y luego? Luego, ya se sabe. Coges asiento, y cuando apenas has levantando la mirada para contemplar el paisaje que transcurre más allá del ventanal, todo ya se ha ido un poquito a la mierda. Y, bueno, no deja de irse a la mierda, la verdad. 

Las cosas deberían empezar y no continuar jamás. 

—Cógeme la mano, por favor.

Y aquí estoy, cogiendo la mano moribunda de Antonio en el final de su viaje, con el aspecto de un astronauta improvisado en un trágico carnaval de emergencia celebrado en el box 4: bata, gafas protectoras, mascarilla y una bolsa de basura de diez litros en la cabeza. El virus de los cojones. Menudo hijo de la gran puta.

Han sido diez días. Diez días dan para conocer a alguien, incluso dan para que ese alguien se convierta en un potencial “te echaré de menos”. En estos diez días, Antonio me ha contado que él y su familia son de Gavà, que es viudo, que tiene un hijo y que es guionista de televisión, y que su yerna también es enfermera pero que trabaja en el hospital de Sabadell. Que sus nietos se llaman Ana y Gabriel. Que es del Espanyol, que el equipo no se escoge, que qué se le va a hacer, que le gusta bailar lentos (aunque ahora ya no tanto por lo de su mujer) y que si le tocara la lotería se iría a vivir a una isla del Caribe o a Cadaqués, en una barraca de pescador de esas. Que sabe que está complicado, que hay mucha gente igual. Que es muy mayor, que lo de la bronquitis crónica no ayuda, que es lo que hay. Que le da igual morir, de verdad. Que sólo quiere ver a su hijo y a sus nietos. Que si no le dejan se va a escapar, que lo jura por Dios. Que se cansa hasta para ir al baño. Que hoy se encuentra peor. Que apenas puede respirar. Que si se va a morir. 

—Tranquilo, Antonio— y contengo el aire.

No sé, que los principios están mejor, joder.

LA PUNTUALITAT

Les campanes de l’església romànica –punt de trobada d’enamorats i aspirants– sobre la façana de la qual hi ha un gran rellotge d’agulla, piquen les set. N veu a F que trenca pel tombant del carrer amb pas precipitat. Camina amb el cap cot, i amb una de les mans –no ho veu clarament, però és el que li sembla veure– es frega els ulls. A mesura que s’apropa, N veu com, en efecte, els ulls de F estan humits i brillen, i que els plecs de les seves faccions corresponen als plecs d’unes faccions afligides. F es planta davant de N, la mira en silenci. El vermell del nas i el so abrupte dels mocs reculant per la fossa nassal presagien el pitjor dels escenaris.

 

-          El meu pare ha tingut un atac de cor... és a l’hospital...

 

F comença a somicar. Abaixa el cap perquè N no vegi com somica. F mai ha plorat davant de N, orgullós com és. És tal l’aflicció, però, que la màscara d’amor propi sota la qual normalment s’escuda, s’esquerda, i trenca a plorar, i obre els braços buscant l’abraçada de N. Inesperadament, N fa un pas enrere.

 

-          Fa una hora que espero F. Hem quedat a les sis i són les set. N’estic farta de que sempre arribis tard.

-          Però N, que vinc de l’hospital, el meu pare...

-          ¡Ja està bé F! Sempre poses les teves coses per sobre de les NOSTRES coses. Sempre HAS de fer alguna cosa teva precisament quan tenim temps per fer alguna cosa junts. Com avui. ¿No havíem quedat que aniríem al museu del suro? Sabies que em feia il·lusió anar al museu del suro, que col·lecciono taps des que sóc petita, i m’agrada, sí, i també sabies que si hi anàvem entre les sis i les set l’entrada era gratuïta, i ara si hi volem anar haurem de pagar l’entrada. ¿Per què sempre m’has d’aixafar el dia, eh? I ara no cal que intentis remeiar-ho. No pensis que pagant l’entrada del museu tot s’haurà solucionat. No senyor. ¿Creus que això va d’anar o no anar al museu? ¿Com pots ser tan ingenu? ¡Se me’n fot el museu! L’únic que et demano és que pensis més en mi. I que siguis puntual. Que si quedem a una hora arribis a aquella hora. ¿Per què acordem una hora per trobar-nos si després un dels dos no compleix l’acord? ¿De què serveix, eh? ¿No pots arribar a l’hora pactada per una vegada a la teva vida? Si fos per tu no caldria pactar cap hora per trobar-nos, ¿oi? El que faríem, si ho féssim a la teva manera, seria sortir de casa, començar a caminar per Barcelona i esperar que ens topéssim casualment, ¿no? Que l’atzarosa contingència dels camins, que la suma de la suma de les decisions que anéssim prenent a cada tombant de carrer resultés en una extraordinària i improbable coincidència en l’espai-temps. ¿Així és com ho faries tu, oi? Ets un egoista. Sempre tu, tu i tu. Bé, la veritat és que no sé per què em sorprenc tant, sempre has sigut així. No et puc retreure que hagis pres les decisions que has pres, perquè si les has pres és precisament perquè volies, i en el fons el que fas és prioritzar, i prioritzant d’aquesta manera ja m’estàs deixant clar com d’important sóc en la teva vida. Des de que sortim només has pensat en satisfer les teves necessitats i desitjos. Ho havia d’haver intuït el dia que ens vam conèixer, a l’Apolo, quan em vas demanar deu euros per un gin-tònic perquè deies que havies perdut la cartera però després va resultar que no perquè, una estona més tard, quan se suposava que estaves fumant un cigarret a fora, et vaig veure a la barra i et vaig veure traient la cartera de la butxaca per convidar a aquella noia de les tetes grosses. I ni tan sols em vas oferir un glop del cubata que JO et vaig pagar. ¿Com no ho vaig saber veure en aquell moment? ¿Com no vaig interpretar aquell primer engany com quelcom simptomàtic i significatiu del que vindria després? En el fons és culpa meva, per ser tan pàmfila, per no adonar-me de totes les evidències que has anat deixant desvergonyidament per aquest camí llarg i turmentós: la deixadesa gradual dels esmorzars al llit (pròdigs i variadíssims primer, inexistents passats els mesos), la cara de peix que amb el temps has adoptat cada cop que et parlo dels meus problemes (com si digués blablabla), la inesperada (o no tant) ferum a alcohol quan tornaves d’una “reunió important”... Tot i que la pitjor de les excuses, la més recurrent i no per això la menys ridícula, la que més em fa enrabiar per increïble (fes el favor de mostrar-me un mínim de respecte i, almenys, rumia més les mentides) és la dels relats. Sempre que em ve de gust fer alguna cosa amb tu, no sé, anar al cinema, passejar pel parc o endreçar la meva col·lecció de taps resulta que HAS d’escriure. ¿Escriure què? Jo mai he vist que escriguis res. Mai m’has deixat llegir cap dels relats que SE SUPOSA que escrius quan jo estic a casa morta de fàstic perquè tu no has volgut anar al teatre, o al tast de xocolates del món o a prendre alguna cosa amb els meus amics (que saps que vull que et relacionis amb ells, i tu no fas altra cosa que defugir i defugir). ¿On són tots aquests relats, a veure? Ja et diré jo on són. ENLLOC. Perquè no els escrius. Perquè mentre dius que els escrius el que fas és el puto gandul a casa, tafanejant els perfils de facebook dels teus ‘amics’, jugant al pro i mirant sitcoms americanes de pa sucat amb oli tancat al teu cau (que per cert, si olorés a cau encara s’hi podria estar). I si els escriguessis, ¿què? Si haguessis escrit tots els relats que has dit que has escrit des que estem junts l’únic que tindries seria un munt de paperassa per abrigar-te per la nit, quan, just abans d’adormir-te, la frustració d’un talent inexistent et calés als ossos i et provoqués malsons. Perquè, si els escriguessis, F, serien una PUTA MERDA: un vòmit de paraules pretensioses i d’una eloqüència forçadíssima; perquè és precisament el que tu ets, pretensiós, que sempre estàs que si “el postmodernisme és l’avantguarda de la deshumanització” que si tal o qual pel·lícula “és una interpretació descarnada de la societat benpensant”, sempre utilitzant paraules grans i maques que esperes et proporcionin una imatge de persona intel·lectual que, òbviament, no et correspon. Ets un FLIPAT. ¿Et penses que la gent no se’n adona? Potser n’enganyes a dos o tres amb aquesta cantarella pseudo-retòrica teva, però la majoria tenim clar que és una màscara lletja, i que si vols aparentar ser més interessant del que ets és precisament perquè no tens ni una mica d’autoestima. ETS PATÈTIC, F.

-          Però potser es mor el meu pare.

-          ¡Ja ho sé ja! ¡Ja m’ho has dit, això! I també m’has dit que vens de l’hospital. No m’agrada que vagis als llocs sense consultar-m’ho. Vull que si vols anar a sopar amb la colla de futbol, a fer de voluntari a la residència d’avis o a l’hospital a veure al teu pare, m’ho diguis abans. ¿Això és el que tu consideres una relació de confiança? No pots fer i desfer a la babalà, com si fossis solter. NO HO ETS, DE SOLTER, F. Ara som dos, i ens hem de tenir en compte l’un a l’altre. I si no canvies aviat no crec que pugui suportar-ho més. Si no arribes puntual als llocs seré jo qui patirà un atac de cor i, llavors, F, serà massa tard.

L’EMPRENEDURIA

En Joan i en Nil fan la cursa: de la vora a la boia groga, i tornar. Quan surten de l’aigua, desarrapant-se els banyadors xops de les cames, se’n fan càrrec.

– Hòstia...

– ¿Però com...?

Cinc minuts abans, quan en Joan i en Nil bravejaven de posseir virtuts atlètiques excepcionals i ajaguts a les tovalloles calculaven qui arribaria abans a la boia groga en una hipotètica cursa, en David ja era cavant un forat a un grapat de metres. S’havia situat vora el mar, ni massa a prop de l’aigua com per exposar-se a les onades que es desfan a la vora i que podrien esfondrar el forat fàcilment, ni massa lluny, on la sorra era tan erma i inconsistent que seria impossible du a terme una excavació productiva. Així doncs, servint-se de la seva pròpia mà en forma de pala –dits junts, escalonats, obtenint la forma còncava de pala–, cavava.

En Joan, que el veia tot entestat fent alguna cosa –en David es trobava d’esquenes a ell i no tenia angle de visió–, se li va ocórrer preguntar que què feia; no perquè hi tingués un interès especial en saber què feia –de fet, des de la tovallola, només li va caldre allargar una mica el coll per veure el que feia: fer un forat– sinó més aviat per aquella inèrcia que fa que les persones preguntem sense cap raó, només per preguntar. Però en David no estava al cas. No només no va respondre, sinó que ni tan sols va tenir la deferència de girar-se. Potser, va pensar en Joan, és que no l’havia escoltat, o potser, com que estava tan abstret en això de cavar, no va fer seva la interpel·lació. I com que ja tenia l’ull més posat en el Nil, que s’havia aixecat de la tovallola com un llamp, a traïció, per guanyar-li metres al seu rival, no va rumiar-hi més i va engegar a córrer en direcció al mar.

Però això era fa cinc minuts. Ara, de nou a la sorra, a en Joan li sembla estrany –pertorbador, inclús– que en David encara estigui cavant el forat: amb el mateix deler amb què l’havia deixat cinc minuts abans. Ho pensa així no perquè vegi ridícul que algú amb 18 anys trobi divertit fer forats a la sorra –ell mateix, les vegades que ha anat a la platja amb el seu nebot, n’ha fet i li ha semblat bastant entretingut– sinó perquè mai l’havia vist fent un forat. De fet, mai l’hagués imaginat, ni engrescat ni no, fent un forat o qualsevol activitat l’objectiu del qual, com és el cas, no proporcionés algun tipus de benefici o, almenys, un significat clar que justifiqués tota la inversió de temps. Fer un forat a la platja és una d’aquelles coses que es poden fer sense que, necessàriament, hi hagi una motivació darrere. Els nens en són molt de fer-ne: comencen a furgar –normalment amb altres nens– sense necessitat d’acordar-ho verbalment, només cal que un d’ells s’hi posi perquè, immediatament, s’hi sumin d’altres, i allò que els impel·leix a fer-ho és un misteri, un acte, potser, producte de la naturalesa exploradora de l’home. Però també és cert que les ganes de fer forats –o de fer coses sense finalitat productiva– disminueixen a mesura que es cremen els anys, i en comptes de fer forats les persones s’enamoren, tenen fills i paguen lletres. És cert que en David té 18 anys i encara es pot permetre el fer forats sense ser objecte de mirades censores o plenes de vergonya aliena, però també és cert que l’esperit plumbi amb què viu no li correspon a l’edat. És un estudiant d’empresarials que inverteix tota la seva vitalitat en donar-li forma a aquell futur confortable que un dia va decidir que tindria. Punt. No fa el cabra, no infringeix la llei –ni civil, ni moral–, no pren decisions equivocades, ni vomita més vegades de les que un individu ha de vomitar per causes naturals. Amb 18 anys és un paio més aviat vell i ensopit i poc original, dels que prefereix viure rere els llibres que anar rere les noies i els culs de vas; d’aquelles persones que no rellisquen mai, ni es treuen burilles, ni es permeten una ganyota inoportuna, ni escupen en llocs públics, i que el pas del temps ha forjat –de manera precoç, en aquest cas– de la manera en què es forgen les persones estrictament adultes i decoroses –no fos cas que la imatge de persona cabal i conseqüent quedés malmesa i la gent pensés que té l’edat que té i no l’edat que li agradaria que la gent pensés que té–. En fi, és un paio desposseït d’aquella guspira impredictible i genial de quan s’és nen i que amb el temps es dilueix subjugada pels rigors de la maduresa. I, per això mateix, perquè en David és un noi de-no-fer-forats, encara li sembla més sorprenent el que veu. “David, encara fas el forat?”, pregunta finalment en Joan, amb més expectació ara que la primera vegada. Però res, no respon, només cava i cava, amb la fal·lera d’un gos que furga febrilment per enterrar-hi l’os.

El forat ja no és tan petit com fa cinc minuts. Durant aquests cinc minuts que eren a l’aigua, pensa en Joan, s’hi devia posar de valent, perquè el forat és com deu vegades més gros, i si feia cinc minuts, mentre cavava, el braç li quedava endinsat a l’alçada del colze –era, diguéssim, un forat estàndard– ara s’hi ha de ficar tot ell per seguir cavant. De fet, és tan profund, que no és fins que són a uns pocs metres del forat que en Joan i en Nil no veuen a en David, perquè fins aleshores tenien una perspectiva massa escorada del forat i els era impossible calcular les noves dimensions. Com que no el veien pensaven que hauria anat al xiringuito a fer una cervesa o a fer esnòrquel pels illots. Però quan encara compartien conjectures sobre on podria ser, el cap d’en David va emergir com un talp, i aleshores van entendre que durant aquests cinc minuts el forat havia crescut desmesuradament. Mentre s’aproximaven al forat veien el cap d’en David aparèixer intermitentment –ara sí, ara no–, escapçat per la transversal de la platja, mentre grapats de sorra sortien propulsats de l’interior a un ritme marcial, a tota llet –1-2-1-2–. És per això que quan ja són a la distància justa per comprendre el context, en Joan ha dit “hòstia...” i en Nil ha dit “¿però com...?”. Clar; raonen que, en el temps que han anat i tornat de la boia –com a molt, cinc minuts–, és materialment impossible cavar un forat d’aquestes dimensions si no és amb alguna mena d’ajuda addicional, humana o tècnica. I per això en Joan, rondant una explicació més que exigint-la, li ha preguntat: “Encara fas el forat?”. I que en David no hagi respòs fa que la curiositat d’en Joan i en Nil incrementi. El silenci, diguéssim, fa que l’explicació a tot aquell fet cotitzi a l’alça.

Una estona més tard el forat ja és d’una grandària similar a la d’una piscina residencial. En Joan i en Nil s’han ajagut a la sorra, a prop, embolcallats per l’hipnotisme de veure a en David cavant, i el miren cavant, i no deixen de mirar com cava, incrèduls, mentre xarrupen d’uns panatxés i la suor els regalima pel front ramificada en múltiples afluents. Només els ha calgut una estona per comprovar que en David té un do en això de fer forats. Cava a una velocitat impròpia d’un homínid, imprimint-hi un ritme de treball del que, no creuen, hi hagi precedents en la història de la humanitat. Els sembla com si en David fos el personatge d’una d’aquestes pel·lícules en blanc i negre que caminen d’un lloc a l’altre de manera accelerada, que riuen i ballen i es barallen amb una rapidesa de moviments sobredimensionada, fora de tota llei científica. Arribat a aquest grau d’excepcionalitat podrien interrompre’l, sense miraments, i exigir-li una explicació detallada a tot allò que ara els sembla inexplicable, i si s’hi negués, si els ignorés com ha fet fins ara i seguís cavant i cavant, el podrien interrompre a la força, estenallant-lo per l’esquena de tal manera que els braços li quedessin immobilitzats i li fos físicament impossible seguir cavant, i bufetejar-lo i dir-li: “David, què cony fas!? Torna amb nosaltres, per favor!”. Ho poden fer: en David està tan entestat en el forat que si algú se li apropés ni se’n adonaria, i entre dos no els costaria massa reduir-lo –assumint, inclús, el preu de rebre un parell de mastegots en cas que s’hi resistís–. A aquestes alçades de la situació consideren que tenen tot el dret a fer-ho. És el seu amic, i a un amic se l’ha d’ajudar quan té un problema, inclús quan se li pressuposa un problema i no les tenen totes, són ells, que diuen ser amics d’ell i que, per tant, es deuen a un codi de fraternalitat, els que han d’intervenir d’una manera o altra. No obstant, no ho fan. Veuen en aquest acte insòlit que el seu amic ha decidit escometre una mena d’espectacle meravellós, un prodigi humà, una cosa excepcional de les que no registren precedents i de la qual poques persones n’hauran pogut ser testimoni –si no són, amb gairebé absoluta certesa, les primeres en veure una cosa similar–, i prefereixen, o més ben dit, se senten amb la responsabilitat universal, de no interferir-hi, d’asseure’s i observar el que la Naturalesa els regala.

En qüestió de minuts, una munió de banyistes s’arremolinen al voltant del clot, també encuriosits, també fascinats per la destresa sobrenatural que demostra en David en això de cavar. Alguns fan fotos i enregistren vídeos amb el mòbil, i ho pengen a Internet, i, com que és una cosa excepcional, ràpidament s’estén com un virus sense control i es converteix en trending tòpic, i els mitjans de comunicació més compromesos amb la lleugeresa i les sobretaules de pa sucat amb oli no triguen en fer acte de presència. Passada una estona, hi ha tanta gent al voltant del forat que els banyistes que es troben a les files més enrederides comminen als de la primera fila a ajupir-se perquè no veuen res. És tal l’amuntegament que comencen a haver-hi petites empentes; primer involuntàries, però quan ja n’hi ha tantes que la disculpa formulària perd crèdit, els colzes comencen a aparèixer amb molta lleugeresa. Ràpidament surten els diàlegs passats de voltes que s’encadenen amb insults i  petites picabaralles amb gelats que es fonen a la mà. Una colla de nens ha deixat de potinejar una medusa –l’han deixada a la riba, agonitzant– i, recolzats a les respectives branques de potinejar, observen el forat amb admiració. “Uaa, quin forat!”, diu un d’ells, esquifit i amb el cabell daurat i rinxolat, i la colla de nens passa l’estona bordejant el forat amb l’expectació pròpia d’uns aprenents que observen i estudien la depurada tècnica del mestre. Van rondant el precipici, perillosament, servint-se d’aquella elasticitat tan virtuosa de què gaudeix la xicalla per fer-se un lloc entre els pocs espais que resten entre les primeres files i els límits fel forat. De tan en tan, algú del públic s’apropa tant al forat que es produeixen petites esllavissades de terra i els més impressionables deixen anar un crit d’esglai molt primari, un ‘aiiii’. Però en David no sembla massa amoïnat per tot el guirigall que la seva iniciativa ha generat; de fet, es diria que ni tan sols n’és conscient, i es dedica a cavar i cavar, com si no hi hagués ningú a la platja; o al món. Fins que el nen esquifit de cabell daurat i rinxolat s’apropa més del compte i part de la superfície cedeix abís avall, i seguidament també la paret sencera, i el nen ha de fer un saltironet enrere per no caure a dins. És llavors que, per primer cop des que ha començat a cavar, en David deixa de cavar. El mormoleig d’expectació que fins ara regnava a tota la platja com un fil musical del paisatge decau progressivament, de manera expansiva, des de les primeres files que circumden el forat fins al passeig que la bordeja –on els guiris que atesten les terrasses dels restaurants han deixat les gambes a mig pelar, expectants–, i ara el que hi regna es el silenci més absolut. En David gira el coll lentament fins que localitza amb la mirada al nano, que encara està arrugat per l'esglai i el mira amb un gest entre el penediment i la por. Aleshores en David abaixa el cap, posa el braços en gerra i deixa anar un llarg sospir. Els assistents esperen el següent moviment d’en David, que no es mou, que no fa res. El desconcert envaeix a la gent, i els uns comencen a parlar amb els altres. “Què li passa?”, diu un. “¿Per què no cava?”, diu l’altre. Fins que de sobte en David aixeca el cap i trenca el ferm vot de silenci que, semblava, havia pres. “Vinga va, tothom fora hòstia puta!”, diu, esverat, mentre mou els braços i puja per una zona més treballada –una mena de rampa– que li permet sortir del forat sense fer cap destrossa d’importància. La nova i sobtada actitud d’en David agafa als banyistes a contrapeu. Fins ara creien ser –com tantes vegades a la vida– mers testimonis d’una creació artística ambulant o espontània, com quan t’atures una estona a observar com l’escultor de figures de sorra dóna forma a un drac o al futbolista de moda a la vora d’un passeig marítim. Fins ara no havien estat interpel·lats de cap manera, i per això havien adoptat el posat lax i contemplatiu de l’espectador eventual. Però en David, amb aquesta sortida airada, els ha imposat un rol nou que no estaven preparats per assumir i ara s’allunyen del forat, més incomodats que acovardits. Quan el perímetre ha quedat pràcticament buit i només hi queden els més fanàtics, en David torna mans a la feina.

Passada una hora, el forat és tan gros que en David es veu incapaç de continuar sol. Amb un sol gest de mà, convida als dos amics a incorporar-se a l’excavació. En Joan i en Nil es miren de costat, uns segons, com buscant el consentiment mutu, com dient ‘això és estrany, però jo vull, i sé que tu també vols’. Un somriure fa de tret de sortida: s’aixequen i baixen per l’ascensor industrial que en David ha instal·lat fa una estona. Pujat a la cabina d’una excavadora, en Nil treballa el quadrant nord-est del forat –el menys abordat de tots– una de les fondalades de les sis que té el forat. Mentrestant, en Joan pentina tota la platja amb un feix de díptics a la mà i va informant als banyistes sobre les properes obres que s’emprendran en el terreny que ocupen –estipulades en el model vigent d’ordenació espacial 2008/13– i, davant la imminència, els convida a recollir tots els trastos i a abandonar la platja de forma immediata. Els adverteix, també, que si no ho fan, totes les pertinences que es trobin dins els límits establerts per la planificació vigent –tovalloles, para-sols, galledes, flotadors...– passaran a ser propietat del forat. Si bé al principi en Joan es mostra molt deferent amb tots els banyistes –fent ús d’un to de veu amable i un llenguatge protocol·lari–, conscient de la murga que ha de suposar haver d’interrompre una feliç tarda familiar per culpa d’un forat, mica en mica va perdent les formes. A mesura que es topa amb famílies rebels que qüestionen la legalitat de l’excavació, exigeixen veure les llicències d’obra i es neguen a abandonar la platja, el tracte que els dóna perd en refinament, i al cap d’una estona deixa els romanços de banda. Del to aspre i expeditiu passa ràpidament a les amenaces, i als més díscols els esbatussa allà mateix. Com se’n troba molta, de resistència, es veu obligat a subcontractar una agència de seguretat, i en qüestió de minuts té sota les seves ordres un petit exèrcit d’homes botits i cap pelat, equipats amb aparells d’intercomunicació i intimidatòries ulleres d’aviador, compromesos per contracte a no fer ús de la raó sigui quina sigui la situació que esdevingui. No passa massa estona que ja han d’intervenir contundentment quan un pare de família, ple d’orgull gregari, s’encara a un d’ells. Un intercanvi d’insults i amenaces fa pujar el decibels, provocant que les famílies més properes suspenguin les particulars disputes per centrar l’atenció en aquesta. Ràpidament es propaga un il·lusionant esperit d’insurrecció i altres famílies s’incorporen a la resistència després de deixar bosses i para-sols amuntegats a un cantó de la platja. Després d’un tira i afluixa verbal, una galleda –amb el logotip d’una popular esponja animada– sobrevola el cap del banyistes i impacta contra el cap d’un dels homes botits. En un obrir i tancar d’ulls volen neveres portàtils –plenes d’entrepans de salami i iogurts de macedònia–, cadires plegables, closques de coco, crustacis i rasclets, que s’encenen a mode de torxes; la cosa s’encrua, i en el cos a cos, els més salvatges escometen al rival amb l’extrem punxagut del para-sol, amb pilotes NIVEA o amb motlles de plàstic en forma de tortuga, que de ser verds es tenyeixen d’un granat brillant. Els homes botits, però, consideren el fet d’enfrontar-se amb homes de constitució mediocre que duen banyadors curts i arrapats una avantatge –senten una mena de commiseració en vers a ells– i se serveixen d’ella per omplir-se d’auto-estima i sotmetre’ls. Diluïda la revolta, es reprèn la normal activitat.

A la platja ja no hi queden banyistes, només un flotador blau elèctric arrossegat pel vent, galledes orfes i embolcalls de gelats que volen erràticament. Comença a caure el Sol, i un centenar d’operaris ultimen el complex d’oci familiar en què s’ha convertit el forat. En David ara du americana i corbata, i es passa la tarda enganxat al mòbil i sacsejant els braços i blasfemant. “Quina colla d’imbècils!”, exclama sempre que penja el mòbil. I aleshores es tanca al barracó –un barracó de xapa galvanitzada a l’exterior del qual hi ha imprès el logotip de l’empresa ‘David&Holes’– on hi gestiona tota la paperassa. S’hi desviu tant pel projecte que sembla haver-se oblidat d’en Joan i en Nil. Fa hores que no creuen una paraula, i, mentre s’espolsen la sorra dels peus amb les tovalloles asseguts en un banc del passeig, observen com en David guia a una comitiva de directius d’una important multinacional xinesa per tot el forat i n’exalta les virtuts i el potencial empresarial que posseeix aquest nou complex que –ho diuen tots els suplements d’economia– apunta a ser un referent arreu del món, i els mostra la zona hostalera –amb serveis de restaurant, allotjament d’alt standing, casinos i centres de spa– , travessen el parc d’atraccions infantil –que compta amb la muntanya russa més gran d’Europa–, el club de golf, i la zona nocturna de bars i discoteques, i un cop finalitza la visita, en David aixeca els braços a l’alçada dels ulls, ajunta el polze i l’índex d’una mà amb l’altre, i amb un moviment horitzontal i fluid dibuixa un rètol a l’aire: “THE HOLELAND”, diu. 

L'HUMOR CEREBRAL

Des de l’altra banda de la taula, en Daniel observa com els ulls cansats del Dr.Schmidt es mouen sota les diminutes ulleres, passejant-se per tots els racons de la tomografia amb una parsimònia que, a ell, li resulta dissonant. Una suor freda li recorre tot el cos. “¿Per què tarda tant en dir alguna cosa?”, pensa. “Segur que tinc alguna cosa. Si no hi hagués res rellevant que observar no s’hi estaria tanta estona observant. I si s’hi està tanta estona és perquè, precisament, ha vist alguna cosa que requereix d’una observació més exhaustiva”. El catastròfic vòrtex de pensaments queda relegat a un segon terme (latent) quan el Dr.Schmidt alça el cap i obre la boca.

– Bé, Daniel –, diu, mentre gira la tomografia per deixar-li veure també a ell. Aleshores allarga el dit índex cap a un punt de la imatge situat al còrtex del cervell. Un punt negre. – ¿Veus això? És un tumor.

La respiració d’en Daniel s’encalla. Els ulls se li humitegen. Abaixa el cap i comença a somicar sota les mans.

– No, no. No t’has de preocupar, Daniel. És benigne.

Els ulls d’en Daniel s’obren de cop, plens d’esperança.

– ¿Es pot operar doncs?

– ¿Operar? Home, sí. Però jo m’ho pensaria dos cops abans d’operar.

Desconcertat pel consell, en Daniel escorcolla el gest del Dr.Schmidt, com buscant una certesa entre els molts plecs de la seva cara.

– ¿Per què...? ¿És perillós?

– No, no. Al contrari. Si vols que te l’extirpem, ho farem, no et preocupis. És una operació senzilla que no comporta cap mena de risc i, a més a més, la teva assegurança cobreix el cost íntegre de la intervenció.

– ¿I llavors...? No ho entenc... ¿Per què no m’hauria d’operar?

– A veure, Daniel–, li diu, i es treu les ulleres amb gran solemnitat, com fent-li entendre que el moment del revelador parlament ha arribat. –Crec que no has entès massa bé quin és el diagnòstic; m’hauré explicat malament. Et demano disculpes. Mira, es tracta d’un tumor, però és benigne. És a dir: és un tumor bo. És positiu que el tinguis, ¿entens?

En Daniel arruga el front.

– A veure com t’ho explico perquè ho entenguis bé... Aquest quist que tens al cervell és molt inusual i té un potencial inimaginable. Aquesta mena de tumors, Daniel, són inesgotables fonts subministradores de cèl·lules. Quan una cèl·lula mor, el tumor en genera una altra per substituir-la. A més a més, allibera un flux constant d’endorfines, proporcionant a qui n’és portador un efecte analgèsic i una plaent sensació de benestar. Esmola la intel·ligència i l’enginy fins a cotes sobrehumanes –per mesurar-ho, s’ha agafat de referència el perfil psicològic d’Aristòfanes i l’increment és aproximadament d’un 1000%-, regenera les cèl·lules mortes de la pell frenant el seu envelliment, quintuplica la teva massa muscular, tenyeix d’un blau marí cadaquesenc els iris dels teus ulls i et proporciona dots de futbolista d’elit. Pensa en tot allò que estarà a l’abast de la teva voluntat: dones, diners, poder... només amb voler-ho, ho tindràs. Només amb parpellejar, els teus desitjos es compliran. Convèncer a qualsevol individu o exèrcit que executi les teves ordres sense qüestionar-les el més mínim, serà bufar i fer ampolles. La teva velocitat serà superior a la d’un guepard, desenvoluparàs visió nocturna, i en qüestió de mesos podràs volar. Daniel, tirant pel baix, viuràs 500 anys. I oblida’t de tallar-te les ungles del peu, mai més et creixeran. No tothom té la sort de contraure un tumor com el teu, ¿entens?

– Però... és un tumor, ¿no?

– Sí, ho és. Però no de la manera coneguda, que és, òbviament, una concepció estigmatitzada. El sector més reformista de la comunitat oncològica ja està qüestionant la validesa del terme ‘tumor’ al·legant que és una paraula carregada de connotacions malignes i que genera una innecessària commoció al pacient a l’hora de rebre el diagnòstic d’aquest tipus de quists. Per això s’està plantejant canviar el terme ‘tumor’ per un altre sense tanta mala anomenada, com per exemple ‘humor cerebral’.

– I... llavors... ¿ara què?

– Doncs mira... –, diu, mentre escapça un paper del receptari i es posa a escriure. –Jo et recomano que siguis pacient i esperis a que el tumor creixi. Inclús et diré que, si mantens una actitud positiva i no defalleixes, amb una mica de sort, desencadenarà en una profitosa metàstasis. Però, com comprendràs, és difícil saber-ho a aquestes alçades i no et puc assegurar res.

– Però...

– Ah, i si vius a prop d’una parabòlica comunitària, una antena de telefonia mòbil... o inclús si tens un microones –un de gamma baixa, a poder ser–, és recomanable exposar-s’hi dos o tres cops al dia, durant almenys mitja hora. ¿Vius a prop de Collcerola?

– ...no.

– Llàstima. Bé, doncs això... – continua, tot segellant el paper amb la impremta de l’hospital– palpa’t el crani cada matí, quan et llevis, i si en passar la mà notes una protuberància que no recordaves tenir, és que la cosa va bé.

En Daniel agafa el paper que li estén el Dr.Schmidt, i quan aquest li encaixa la mà ho fa amb tanta confiança que, sense desfrunzir el front, li somriu i li dóna les gràcies.

La lógica

Era extraño. La bicicleta y el ciclista avanzaban como se supone que hay que avanzar: hacia adelante. Sin embargo, las ruedas no. Las ruedas giraban en dirección contraria a la que deberían girar: es decir, hacia atrás. ¿Por qué giraban en esa dirección y, aún así, la bicicleta avanzaba en la dirección en la que la bicicleta estaba dispuesta? En realidad, poco importaba mientras la bicicleta avanzara. Pero, aún con todo, le resultaba perturbador. Cuando aprendió a invertir el pedaleo, con las manos en el asiento y el culo en el manillar, todo le pareció más lógico.

EL BITLLET COMPLEX

-->
A. es troba dempeus davant la màquina electrònica a través de la qual les persones obtenen un bitllet de metro –convertint-se, acte seguit, en eventuals passatgers–. Accedeix, intuïtivament, a la pantalla de compra de bitllets i es troba amb les següents opcions: T-trimestral / T-10 / Bitllet senzill. Després de raonar-ho, prem el botó tàctil que valida l’activació de la tercera opció, el bitllet senzill, doncs és precisament el tipus de bitllet que necessita per recórrer la distància que vol recórrer. Des de l’interior de la màquina electrònica s’escolta un crec-crec, i després un friii-friii intermitent. Uns quants sorolls més tard el bitllet surt expulsat, a poc a poc, per una ranura que es troba dins la boca inferior de la màquina. En agafar-lo, A. sent que el bitllet està calentó, i de sobte té el pensament de que, en realitat, allò que sosté és el complex resultat d’un procés digestiu. Sap que és un pensament estúpid, però al capdavall, pensa, és la mena d’estupidesa que t’envaeix quan acabes de ser plantat per qui creies, era, l’amor de la teva vida.

bum-bum

-->

«Ella somreia. Somreia sempre que podia, sempre que en tenia la oportunitat. Somreia a totes hores, encara que, en alguna ocasió, no s'avingués a la situació. Potser somreia quan, estant amb algú altre, es produïa un silenci. Però no pas un somriure nerviós, sinó distès, natural i sense un motiu aparent (fet que, en un món on a tot se li pren mesura, sobta). També era divertit veure com, abans de dir quelcom, es prenia uns segons de pausa, com cercant les paraules precises per dir allò que volia dir, i mirava a un punt imprecís i movia el cap i, llavors, somreia. Aleshores t'adreçava la mirada, i sense desdibuixar aquella paràbola amb què encarava la vida, es posava a xerrar. De fet, no calia ni que fos acompanyada d'altri per estendre un somrís, sempre era un bon moment per arquejar els llavis i recollir les galtones. Qualsevol moment era un bon moment, per això imagino que també somreia quan no la veia ningú, quan era sola, ordenant l'habitació o comprant uns tomàquets al mercat que hi havia al costat de casa o passant el drap humit per sobre de les taules del bar on sabia que treballava.

A mi, en certa manera, aquell gest m'havia captivat. I cada nit, sortia de casa amb el desig extern i aparentment innocu de donar un volt per la ciutat, per bé que en el fons no podia evitar la veritat d'aquell pensament, i acabava assegut a la terrassa, a la mateixa taula de sempre i cercant una escletxa entre la clientela que s'amuntegava davant la barra per trobar-la. En un d'aquests encontres, ella em va mantenir la mirada. Va voltejar la barra i es va dirigir cap a mi decidida, somrient, amb total naturalitat. El desig que havia anat macerant a llarg dels dies va assolir el seu màxim esplendor quan ella, plantada davant meu, va somriure fatídicament. Vaig somriure, però em mancava la naturalitat d'ella que a mi tan m’estenallava, i n'era conscient, cosa que em feia sentir com un ser terriblement ridícul i minso. Em vaig gratar el cap, sabent que era el pitjor error que podia cometre davant una noia a la qual es pretén seduir des de la fal·laç serenitat. Aviat deixaràs de ser l’home que creies ser, vaig pensar.

Que és tendent a somriure és una cosa que es detecta fàcilment. Des que visitava el local que no havia deixat de fer-ho, i ja ho diuen: el somriure és contagiós. No sé pas si ho és, de contagiós, però si sa. Això segur. I, en el fons, aquests petits moments de felicitat aliena, per un estrany ordre d'influències, acaben per calar en la pròpia.

Així que, una nit com qualsevol altra -però que ho deixaria de ser- em vaig apropar a ella i, amb una determinació que desconeixia en mi, li vaig dir: "Escolta, m'encanta que sempre somriguis; és agraït. Crec que només vinc a aquest bar perquè et vull veure somriure". Vaig sentir com, de sobte, se m'encenia tota la cara, el cor em feia bum-bum, l’aire atrapat entre la tràquea i la gola ennuegada. Potser va ser un segon, però a mi me’n van semblar cinc o sis. I després sobraren les paraules, només calia aquell somrís, el més obert que hagi testimoniat l’home, el més sincer i fulminant que hagi creat Déu nostre senyor».

En acabar el discurs, l’home alça el cap. Els convidats aplaudeixen dempeus entre llàgrimes, però tots, sense excepció, ho fan amb un somriure d'orella a orella. Ja li va dir uns anys enrere i ell no era qui per negar-li al seu amor una petició tan específica: “Vida meva, el dia del meu funeral, vull que tothom somrigui. Qui no somrigui es quedarà sense provar el pastís”. I sí, ho va dir tot replegant el rostre, amb aquell gest etern al bell mig de la cara. Només faltaria.